La tovallola xopa i la força encara indomable

Un últim assaig al Graner abans d’encaminar-se cap a Terrassa: els tempos s’han quadrat, els moviments són més precisos i les paraules suavitzades però l’energia es manté intacta, amb un crescendo imparable de moviments, gestos i gotes de suor que després de cinquanta minuts recull la tovallola. El final és apocalíptic, tal com prometia.

Amb només dues setmanes de diferència la peça ha cristal·litzat amb totes les facetes esperables de la particular combinació escènica de Sònia Gómez, una fusió complexa entre el pop i el conceptual a través de la pista giratòria d’una disco. El ball significa deixar-se portar pel joc del ritme i del cos lliure, és un vehicle de trànsit entre la simplicitat de l'”aquí estic” i la complexitat del discurs sobre el “què faig aquí”, que és la dansa contemporània. També hi ha poesia visual en escena: un cervell sense closca i el flamenc que s’ho mira tot.

Bailarina és una peça formada per moltes petites peces que cadascú ha de fer encaixar mentre observa els moviments de Sònia Gómez . La seva és una activitat programada i organitzada en forma de bucle que la condueix al deliri fins fer-la volar. Així es mou també la mirada de l’espectador, enfocant el recorregut ampli de la ballarina, els seus moviments interessants, els detalls que troba per l’espai. Les sensacions plaents del moviment i, de cop, una punxada de dolor. Sònia Gómez s’intenta mesurar, però l’energia és massa forta per posar-hi un límit.