Al [menú] llibret de Temporada Alta hi posa de Gola: durada per determinar.

Aquesta sensació flota durant la peça estrenada el dia 15 de novembre al Canal de Salt: sembla que es pot allargar indefinidament, o que fa estona que ha arribat al final i el públic no se n’adona. No para, no para, com diu el mem, o com diu la presentació de l’obra a la web de la compra d’entrades, ja que la peça va enllaçant facècies una rere l’altre. Per això és gola: l’excés, l’avidesa, el no trobar aturador. Res millor que pecar-ne per criticar-ho. Hi ha el risc d’acabar essent una guerra de desgast entre el públic i Oriol Pla, que per sort guarda molts asos a la màniga i té prou talents per poder mantenir l’interès mentre va cremant les seves metxes. Tot i això, no s’escapa d’acabar semblant una mica una exhibició de les seves habilitats, una mica de «mama, mira què sé fer», que potser té un sentit dramatúrgic amb el que pretén criticar la peça, però que queda deslluït justament per fer-se excessiu. El perill és, com de tot el que és bo, abusar-ne fins a la indigestió, i l’àpat que ens han preparat és pantagruèlic.

Igualment, hi ha imatges i moments molt bonics, i la peça traspua una frescor que s’agraeix molt. És el positiu de totes les coses que estan per determinar, i que fan que l’espectador es pregunti com de lluny s’atreviran a portar el joc, o fins on poden estirar el xiclet, per si s’entén millor amb metàfores de menjar. També per destacar, el bon maridatge d’Oriol Pla i Pau Matas, una complicitat potent amb lleugers tocs d’humor, que deixa somriure en boca.

Consumir al Teatre Nacional de Catalunya del vint-i-vuit de novembre al vint-i-dos de desembre.