L’obra comença amb una tarima buida i una veu en off que explica que aquí no hi ha res més, fora del mateix escenari. L’inici, doncs, ens parla de teatre i en aquest sentit no enganya, perquè la metateatralitat és un aspecte essencial de l’obra. I a cara descoberta: cada nit un actor diferent, sense haver assajat abans, puja a la tarima i interpreta el paper de Rei Lear, contra el qual es mesura la directora en aquest mateix rol i en el de Cordèlia, i que acompanya un actor que li dicta el text via un auricular: la versió electrònica de l’apuntador que, com assenyala la directora al principi, és una tècnica teatral que habitualment no es veu.

Aquí sí, en canvi. Perquè el joc de límits entre el que és ficció i el que no ocupa un espai molt important a la peça, juntament amb dos ingredients més: l’acostament, de vegades apreciatiu, de vegades juganer, de vegades crític —gran idea la del dramaturg anglès com a franquícia— i fins i tot colèric al text de Shakespeare. I, en tercer lloc, la dimensió autofictícia, perquè Andrea Jiménez se serveix de la història de la filla repudiada pel rei per passar comptes amb un pare ric i narcisista que li va girar la cara per haver triat, per davant del negoci familiar, el teatre. A diferència d’altres espectacles més recents en què el dubte sobre la veracitat del que s’explica ocupa un rol més central —com succeïa, per exemple, a Seitons Masdeu hola i adeu, de Neus Masdeu—, aquí la veritat darrere de la història ens és igual, perquè el component autofictiu s’equilibra amb el text de Shakespeare i el constant joc metateatral.

Andrea Jiménez ja ens havia arravatat amb Mal de coraçon, creat amb la cia. Solitària i Victoria Szpunberg, i l’havíem tornat a veure col·laborant amb Guillem Albà a Tota aquesta por que ara tinc. Com succeïa a Mal de coraçon, a Càsting Lear tornava a posar la platea dempeus —almenys, a la funció que vaig veure jo, amb un comodíssim Pep Molina en el paper de Lear. Quina és la màgia que aconsegueix crear a l’escenari? A Mal de coraçon em va costar entendre per què allò que feien els actors al final de l’obra, simple i fins i tot una mica maldestre en aparença, em feia venir ganes de quedar-me a la Sala Tallers del TNC per sempre. Potser amb aquesta obra ho he entès una mica més: és la intel·ligència escènica de filtrar temes de pes —la possibilitat del perdó, el conflicte familiar— a través de les cometes de la ficció posada al descobert —meravellós el joc del text exaltat del Bard dit per un actor que rep indicacions en directe. De posar sobre la taula, amb humor i amb sobrietat, una història que emociona perquè, a través del filtre del distanciament, ens arriba sense recórrer a la pornografia emocional.

Quan una es dedica al teatre de vocació política, pot cansar l’abundància d’espectacles que busquen convèncer l’espectador per la via de l’arenga directa, perquè la realitat és que la subtilitat no fa el teatre menys polític. I quin gran tema feminista, la necessitat de les filles de passar comptes amb els pares, i quin gran tema en general, el del silenci i el rebuig i la possibilitat (no confirmada) de perdó a dins de les famílies! I quin tema tan central, si es vol també, el de la capacitat redemptora del teatre, que aflora massa sovint com un discurs autocomplaent i que aquí —aneu a comprovar-ho abans del dia 2— posa una mesurada cirereta final al pastís.