La situació és coneguda per tots: tenim poc més de trenta anys i coneixem algú. Ens enamorem (o no) i voluntària o inconscientment, comencem a seguir un cert camí: toca casar-se, anar a viure junts i tenir fills. I no necessàriament per aquest ordre. Però… què passaria si tot no fos tan idíl·lic i el nostre entorn i context socioeconòmic ens pressionés fins a l’asfíxia? Aguantaria la relació? Canviarien les nostres prioritats? Són algunes de les preguntes que ens planteja Nerium Park, la nova obra de Josep Maria Miró.

En Gerard i la Marta, joves amb bon sou i bona feina, decideixen anar a viure a una flamant urbanització en plena natura domesticada. Al principi tot és positiu: el pis és nou i modern, tenen piscina i, a més, només estan a un cop de cotxe de la ciutat. A poc a poc, però, i a mesura que l’espai va prenent protagonisme, tots aquests pros es tornen contres i el que podria ser una comèdia romàntica esdevé un thriller. Des de la primera escena a la última Josep Maria Miró aconsegueix mantenir la tensió i un clima d’intriga lleugerament misteriós que ens recorda vagament a les obres d’Stephen King. Com passa en tot thriller, la música juga un paper molt important però el principal encert de Nerium Park és l’estructura. Miró ha optat per seguir un ordre cronològic i dividir la peça en dotze escenes, una per cada mes de l’any, i fragmentar i dosificar la informació. De manera que a mesura que cauen les pàgines del calendari, la nostra tensió augmenta: Som conscients que hi ha una bomba (figurada) sota el sofà i sabem quan explotarà.

Aquesta urbanització fantasma converteix la soledat en aïllament i treu a la superfície allò latent, revelant-nos com són, en realitat, en Gerard i la Marta. Passen de ser la típica parelleta a representar dos estils de vida diferents i normalment oposats. Miró ens insta a reflexionar sobre la superficialitat de les nostres relacions, el materialisme, la importància de l’entorn i fins i tot sobre la fina línia que ens separa de l’exclusió social. Però ho fa de manera subtil. I com a El principi d’Arquimedes ens fa triar. A qui ens creiem? És aquí on Nerium Park ens toca. Quan ens preguntem què faríem en aquesta situació, qui seríem, com reaccionaríem. I tremolem al mirar-nos al mirall, al comprovar que a vegades els ideals no es corresponen amb la realitat i que potser no som tan honestos com crèiem.

Nerium Park ens deixa clavats a la butaca, angoixats i sense respiració. Un espectacle que reafirma a Josep Maria Miró com un dels grans talents de la dramatúrgia catalana actual i que mereix fer temporada a Barcelona i Madrid.