Un dels reptes més durs de qualsevol dramaturg deu ser
succeir el seu últim èxit i Josep Maria Miró l’ha superat amb nota. Després de trencar
la cartellera amb El Principi d’Arquímedes
–que per cert porta camí de convertir-se en un altre gran èxit internacional del
teatre català a l’estil d’El mètode
Gronholm de Galceran– Miró manté el muscle amb Nerium Park, que es va estrenar al Festival Temporada Alta i ha
fet escala al Grec a l’espera que algun teatre l’aculli en temporada, cosa que,
en justícia, no hauria de ser massa difícil.

Per bé que Nerium Park
no té la força sorpresiva d’El Principi d’Arquímedes, Miró torna a
demostrar-s’hi com un gran retratista de les relacions humanes i, sobretot, de
com es perverteixen en funció del context. A Nerium Park, una parella jove i
aparentment prou acomodada es trasllada a una gran urbanització de nova
construcció a les afores de la ciutat. Les dotze escenes de l’obra retraten el
primer any de vida dels protagonistes en aquest suposat paradís, on el que havia
de ser l’inici d’una nova vida en un pis més gran, tranquil i lluminós, es
convertirà en un malson atiat per una crisi econòmica. A la fi, el sistema que
els protagonistes creien poder burlar acabarà imposant la seva llei.

Un dels grans encerts de Miró és la tensió que el text respira
des del minut zero i que, als primers compassos, sorprèn i fins i tot pot
arribar a incomodar l’espectador. A mesura que l’obra avança s’hi afegeix la
intriga i, cap al final, la sorpresa, confegint un thriller francament
inquietant. A més, el Miró-director l’ha confiat a una parella d’intèrprets que
el serveixen amb total garantia, especialment un Roger Casamajor que està excepcional
i creix en paral·lel a la successió d’escenes. Alba Pujol no es queda curta i
rebla un bon treball amb una última intervenció magnífica. Tècnicament, Nerium Park és
un espectacle pulcre amb una nítida escenografia d’Enric Planas i unes
transicions potser més discutibles però que, en qualsevol cas,
tampoc afecten el ritme ni desinflen l’in-crescendo.