Marta Buchaca ha escrit una obra propera,
divertida, urbana, àgil i fastigosament fidel al món de la parella. Una noia de
35 anys coneix un noi de 40 i s’enamoren. Una dona i un home que no són, que
diguem, uns triomfadors, que amaguen tots els retrets que ens podem fer
qualsevol home i dona d’aquesta edat (podríem ampliar aquest ventall, per cert).
Una exageració en tota regla per plasmar la nostra societat mòbil-addicta,
donat que tot comença en una botiga de mòbils i els mòbils adquireixen un paper
gairebé protagonista. Més verídic, impossible.

El text requereix molt als dos actors. I a la
directora (ja va bé que sigui la mateixa Buchaca). Una interpretació
senzillament discreta convertiria Losers
en una obra… loser, perdedora,
friki, convencional. I no ho és. Tot i que alguna de les situacions són ja
llocs comuns: potser ja hem fet molts acudits sobre telefonistes colombianes o
sobre apassionants converses amb contestadors automàtics. Interessen més les
reaccions dels actors, les picades d’ull al públic, sempre ben col·locades en
la trama i sempre, fins i tot esclaridores.

És una comèdia urbana pura i dura. Crea una
atmosfera familiar, ja sigui en la botiga on transcorre la primera part com en
l’apartament de (presumptes) mileuristes que, després d’un divertit canvi d’acte
i d’escenografia, passaran a compartir el parell de ‘tortolitos’. Trucades
indiscretes, aspiracions amagades, desavinences conjugals (i alguna lliçó d’economia
domèstica: comprar econòmic no és sinònim d’estalviar), sospites i palles
mentals acaben creant una certa tensió en la qual podem entendre que els pares
d’ella acabin picant a la porta i els espectadors arribem a patir perquè ni
ella ni ell els obren. Tensió que, per descomptat, descarreguem amb riallades.