Sens dubte, un dels espectacles més admirables
de tots els que han passat pel Gran Teatre del Liceu al llarg de la
brillantíssima i extensa etapa en la qual Joan Matabosch ha exercit com a
director artístic de la casa. El muntatge que Dmitri Txerniakov ofereix de
l’esplèndida òpera de Rimski-Kórsakov plena de misticisme amb tocs wagnerians
-especialment evidents al llarg del prodigiós darrer acte- i de  genuí esperit rus  resulta modèlic en tots els sentits de la
paraula. Txerniakov sap com deixar bocabadat el públic només pujar-se el teló
gràcies a la magnificència escenogràfica d’un paisatge natural  ple d’espigues, turons i arbres. Però sap
també conduir l’espectador cap a inquietants i fascinats espais dominats per la
més negra foscor ( el bosc nocturn de l’inici de l’últim acte) que provoquen
efectes igualment aclaparadors. Sap com moure les masses i els cors amb enorme
força dramàtica , però sap alhora com extreure tota l’emoció continguda als
moments més íntims de l’obra. Sap guardar una absoluta fidelitat a l’original ,
però  canviant al mateix temps els seus
referents temporals i introduint subtils modificacions capaces  de capgirar radicalment el seu sentit : el
commovedor tram final de l’espectacle qüestiona del tot el contingut religiós
del llibret, i ens presenta el cel no pas com la realitat idealitzada a la que
van a parar els cors bondadosos  sinó com
l’al·lucinació reconfortant que precedeix a la mort . Txerniakov sap en
definitva com transformar una gran nit d’òpera ( sensacional, el repartiment
encapçalat per la magnífica Svetlana Ignatovitx ) en quelcom que sigui també
una gran nit de teatre. I cal no oblidar que aquest objectiu essencial , ha
figurat sempre entre els objectius prioritaris de Joan Matabosch: no tots els
directors artístics de teatres d’òpera que corren pel món poden presumir del
mateix.