(…) El musical, inserit en el gènere fantàstic reuneix els ingredients típics que el gènere demana. I de cara als espectadors primerencs als quals s’adreça té diferents valors: explota la por i la manera de superar-la; ho fa amb una llengua estàndard súpercorrecta (quina sort no trobar-hi, ni haver-hi cap necessitat que hi siguin, cap “tio” ni cap “puto”, com fan irremeiablement els seus germans grans!); i farceix el guió, breu, ràpid i tan previsible com vulgueu amb uns bons efectes especials que acosten el teatre a l’audiovisual i l’amaneixen amb una bona composició musical (made in Marc Parrot) que acaba sent el moll de l’os de tot l’espectacle i que converteix cada peça en un ritual semblant a una mena de rock kids, perquè s’hi vagin acostumant. Esclar que els personatges del Súper 3, en Fluski, la Pati Pla, l’Àlex, el Rick, el Pau, la Lila i, per descomptat, el Senyor Pla, utilitzen els recursos que connecten ràpidament amb tots els espectadors que els segueixen i que no només vénen ensinistrats per la coneixença televisiva que en tenen sinó també per les trobades anuals que celebren com la festa de Montjuïc o, de tant en tant, les aparicions en cavalcades de Reis. Hi ha, doncs, mitja feina feta abans de començar. I l’altra mitja la superen amb bona nota d’interpretació i intervencions musicals, una interpretació també molt afinada quant a la dicció —essencial tenint en compte el caràcter paral·lament educatiu de l’espectacle i el públic potencial— i també afinada a l’hora de posar en solfa les lletres de cadascuna de les peces. (…)