Si la pretensió era traslladar els personatges de la tele, al teatre, l’objectiu s’acompleix. Però no van gaire més enllà. L’humor surrealista, amb traç de còmic, que tant bé defineix els estats d’ànim de la família especial que viu de lloguer en un pis del senyor Pla (ara enamorat, ara avergonyit, ara empipat perquè no li valoren res…) no s’aconsegueix pràcticament traslladar a escena. És una oportunitat perdida perquè la capacitat del directe pot generar una empatia. També es podria tenir en compte a servir un pla de trama/discurs per als pares i tiets (que són els que paguen les entrades!) i se’ls obvia, lamentablement.

L’espectacle és interactiu perquè, com en la festa dels súpers, els protagonistes demanen als seus fans que connectin cantant els temes que són himnes coreogràfics. Els espectadors, o millor dit els Súpers que ocupen platea i amfiteatre corresponen obedients. Tot i que el Victòria sighui un dles teatres de major aforament de la ciutat (amb més e mil butaques) és una oportunitat per veure d’aprop els actors. I això, genera una gran satisfacció, a jutjar pels “ooohs!”, d’entrada.

Trenquen la quarta paret per convidar a què cantinm i que els ajudin però sobretot quan, per primer cop mostre una Mildred que estarà bona part de l’espectacle tancada en la torre més alta d’un castell encantat.altra vegada, el senyor Pla amb l’obsessió de fer la punyeta als seus llogaters pretén cuinar-la amb carxofes i convertir tota la colla (inclosa la seva neboda, Pati Pla) en zoombies, amb algun aire del vídeo de Michael Jackson, però sense gota de maquillatge per a caracteritzar-los.

Espectacle per a Súpers, que són una pila de ciutadans de Catalunya, efectivament. Aquests (ni sobretot els seus acompanyants adults), però, no podran conèixer gaire més de la persuassió del teatre, de l’espectacle en viu i en directe.