Fa tres anys, el prestigiós director flamenc
Guy Cassiers es donava a conèixer per primer cop al Temporada Alta amb Rojo reposado, una obra densa i duríssima
que explicava la difícil existència d’un jove després d’haver estat presoner en
un camp de concentració japonès. L’any passat ens presentava El cor de les tenebres, la brutal visió
d’un viatge al Congo devastat per Leopold II. Enguany, ha estat el torn d’Orlando; per mi, i de lluny, la millor
de les tres.

Els seus muntatges conjuguen amb una mestria absoluta
els tres puntals que els basteixen i sostenen: un text literari potent (Jeroen
Brouwera, Joseph Conrad i Virgina Wolf, en els casos esmentats anteriorment);
una escenografia en què l’element audiovisual esdevé essencial, i la presència
d’un sol actor o actriu capaç de fer de pont entre aquests mons i nosaltres.

Quan tot s’engalza harmònicament i el pes queda
equilibrat, pot sorgir una petita joia com aquesta; un muntatge exquisit en què
la sensibilitat, la intel·ligència i l’ofici es reparteix a parts iguals.

Visualment, Orlando és un quadre d’una plasticitat delicada, fruit del joc
entre la llum i les ombres i del calidoscopi d’imatges projectades per les
càmeres que, des del sostre, roben bocins de la vida i el paisatge parcialment
ocult que hi ha al seu dessota: el rostre de l’actriu, un retall del seu cos o del
vestit, fragments de mapes, fotografies, pintures que ella mou com les peces
d’un trencaclosques… per constituir una original cosmogonia.

“Audiblement”, és una polifonia vocal en què una
única veu, la de Katelijne Damen, bressola les paraules, les ofega o impel·leix
a pler a mesura que visita passatges i paisatges de la vida d’un jove que un
son profund va convertir en dona. Damen, també responsable de l’adaptació, ens
regala una interpretació magnífica que desplega tots els matisos i registres
sense caure en l’atonia i ens agombola a través d’un mar tempestuós fins a
dipositar-nos, tendrament, a la riba.

L’actriu nascuda a Flandes dóna vida al
singular personatge creat per Virgina Woolf i en recorre la seva llarga
trajectòria vital a través de la qual l’autora fa un retrat –de vegades irònic
i d’altres més poètic, però sempre molt crític– de 300 anys d’història europea,
i que, alhora, li serveix per parlar de manera desinhibida i enriolada dels convencionalismes
literaris, sobretot del gènere biogràfic, i dels costums i prejudicis que van
marcar una època en què –a l’igual d’ara– l’evolució tècnica i científica
avançava molt més de pressa que la humana i social.