Talment com veure una producció al West End.
És així l’alt nivell de la proposta que signa Albertí i que et fa pensar, com a
molts ens va passar en aquell Taxi… al TNC!, que Albertí ha pres les regnes
d’aquesta institució ni que sigui per donar-se el plaer de dur a terme una
proposta com Terra de ningú on és capaç de reunir un text extraordinari,
inèdit a casa nostra, i un repartiment sòlid que a més a més vesteix el cartell
i aconsegueix exhaurir entrades a cada funció.

Som davant d’un Pinter, que aquest cop no
guarda un significat ocult que el públic haurà de desencriptar entre metàfora,
pauses i frases aparentment inconnexes. Absteniu-vos si preteneu lligar l’argument
des d’una postura racional. Aquest cop el Premi Nobel ens proposa una situació
tan oberta que deixa de la mà de l’espectador la tasca de completar
informacions com ara la relació entre els personatges o la realitat d’una
situació que per moments ens pot semblar onírica.

A Pinter no li tremola el pols a l’hora de
tocar els temes més tabús de la societat britànica dels setanta i, com és
habitual, d’incomodar a l’espectador davant l’evidència de la baixesa de la
societat que ens toca viure. Albertí ha fet un treball de marqueteria fina: cada
pausa, cada gest, cada sospir i cada glop estan meticulosament marcats i gens
deixats a l’atzar. Elegant, sòbria i eficaç l’escenografia que permet situar el
públic a banda i banda de l’escenari. El treball interpretatiu dels veterans
Homar i Pou capten l’atenció i submergeixen a l’espectador en una atmosfera
carregada d’alcohol i foscor. David Selvas i Ramon Pujol duen a terme amb solvència
els seus papers.