Vaig anar a veure Terra de ningú amb els
deures fets. Em vaig rellegir les notes del que Xavier Albertí ens va explicar
a la roda de premsa. Recordo que alguns dels actors reconeixien no haver entès
res a la primera lectura, però haver-ne quedat atrapats.  Després, als assaigs, Albertí els va il·luminar, frase per frase, la
excelsa conversa entre Hirst i Spooner, un broll de literatura impagable. El
resultat és, com ja s’ha dit, una obra mestra. Ja es qualifica així com a peça
literària i ho continua sent al teatre, acaronada per unes grandioses
interpretacions i un ambient fred que, l’alcohol que omple la vitrina i el
públic a dues bandes, embriaguen de calidesa. De fet, és com veure una
pel·lícula en blanc i negre, però amb molta definició.  “Jo l’entendré, perquè ja sé què hi passa”, em
vaig dir.

El text anava fluint davant els meus ulls amb
aquella serenor que dona la seguretat per part dels actors de creure en el que
fas. Entregats al límit, Josep Maria Pou i Lluís Homar em van sorprendre per
igual. L’Homar té un registre d’humor summament atractiu i Josep Maria Pou fa
un paper diferent del que li he vist fer fins ara: veu apagada per l’alcohol,
aspecte de vell fracassat i emprenyat… Hi ha frases meravelloses, un monòleg
per a cada un que vaig escoltar fascinada, diversos girs a la segona part …
Tampoc he de deixar al marge els dos joves, Foster (Ramon Pujol) i Briggs
(David Selvas), que potser no tenen un paper de lluïment però es veu
perfectament quina és la seva missió a l’espectacle.  I tot, en un ambient a estones inquietant. No
vaig mirar el rellotge, no em vaig perdre cap frase, no em vaig avorrir gens ni
vaig agafar son.  Fins i tot vaig veure
molt clarament que el perdedor és més feliç que aquell al que li ponen totes: [“La
meva força ve de saber que no m’han estimat mai”], diu Spooner, el suposadament
perdedor. Quin espectacle! Vaig sortir
fascinada. Però…

No sabia com enfocar la crítica. N’he llegit algunes
dels companys buscant què m’havia perdut, jo que anava tan informada. Em costa
trobar el que Albertí va explicar que trobaríem, que, evidentment, hi és. I pel
que fa al públic, hi ha qui ha vist altres capes, algú ho ha criticat… M’ha
salvat David Selvas des d’El Món a Rac 1: [“La gent, quan va a veure una
exposició de pintura  abstracta per
exemple de Kandisnki, no es planteja si l’entendrà o no. Admira els colors, la
força, potser l’entén, o no cal…  Però
hi ha llargues cues i tothom surt content. L’espectador ha d’anar així a veure
{Terra de ningú}. Hi passen prou coses per atrapar-lo”].  Gràcies, David, ara ja ho sé! És una obra mestra d’art, abstracta, amb totes les pinzellades pensades i precises, que t’inunda
de literatura. I t’omple d’energia, perquè tots quatre en despreneu un doll. I
l’Albertí, també. I Pinter! Quin tou de pinzellades, renoi!