Diria –si no vaig errada– que els thrillers no sovintegen gaire, a
l’escenari. I que, quan ho fan, no sempre aconsegueixen crear el clima
d’inquietud, neguit o pànic declarat que el gènere reclama i que, per lògica,
n’hauríem d’esperar.

Un fort aplaudiment, doncs, per a Josep Maria
Miró i tot l’equip que ha fet possible aquest bon muntatge –estrenat a La
Planeta i guanyador del darrer premi Quim Masó i del Jaume Vidal i Alcover per
a textos teatrals– gràcies al qual, en sortir de la sala, la majoria teníem força
clar que a un pis d’una urbanització fantasma, no hi anàvem ni a fer d’okupes.

En Sergi i la Marta –joves, enamorats, amb
feina i un bon sou– decideixen fer el que durant molt temps han fet moltes
parelles: deixar la ciutat i anar a viure a la natura domesticada; és a dir, prop
de la civilització (perquè hi tenen la feina), de la carretera (el desplaçament
es fa amb cotxe) i d’algun bosc (per anar-hi a córrer, si pot ser, de bon matí).
D’entrada, tot sembla positiu: un pis nou, més gran, amb piscina, de propietat…
fins que els pros passen a ser contres i els avantatges, inconvenients.

Miró cabdella un argument engrescador, un
clima intrigant i lleugerament misteriós enmig d’una atmosfera cada cop més
inhòspita, que descabdella de mica en mica a través de 12 escenes –una per a
cada mes de l’any d’aquesta història–, amb les que fragmenta i dosifica la
informació, tot introduint-hi aquell petit detall que fa avançar l’acció i ens condueix
cap a nous viaranys emocionals. D’aquesta manera, l’aïllament es torna presó i
mentre la soledat escanya l’espai i la vida, neix la paranoia.

Però l’autor també sap crear uns personatges contemporanis,
propers, i proveir-los d’un caràcter psicològicament prou interessant com per
fer-nos creure i descreure allò que veiem o que imaginem veure.

El treball de Roger Casamajor i Alba Pujol és
un vibrant estira i arronsa interpretatiu que combina tendresa, por, ira,
incomprensió… i que s’aferma visiblement a mesura que la representació avança.

Dibuixada dins un context socioeconòmic actual
que li dóna una nova dimensió i l’apropa a una generació filla d’una bombolla
(no només immobiliària) que, en esclatar, els ha posat cara a cara amb una
realitat molt difícil d’afrontar, Nerium
Park ha estat una agradable sorpresa que hauríem de veure en molts altres
escenaris.