Milo Rau ens presenta una sens dubte notable mostra de teatre politic construida al voltant del genocidi del que va ser objecte la minoria tutsi a la Rwanda dels anys 90, i que va deixar darrera seu a la vora un milió de cadàvers.  El gran encert de la proposta de Rau, consisteix en ficar-nos al locutori radiofònic de la RTML des de el qual, la majoria hutu deixava anar les més terribles consignes incitant a la matança. tot presentant-les amb el format d’un programa d’entreteniment ple de cançons pop, temes de Nirvana, concursos amb molt mala idea, i trucades dels entusiasmats oients. Aquesta reconstrucció de l’odi retransmès en directe ( i esplendidament visualitzat per uns actors que es fiquen en la pell dels letals locutors amb radical entusiasme; els seus misatges de mort , t’arriben amb contundent credibilitat) es veu en qualsevol cas una mica neutralitzada per la força més convencional decisió de incloure a l’espectacle un grapat de declaracions de les victimes de l’horror que potser resultin necessàries des de un punt de vista humanitari, però que resulten contra produents des de un punt de vista teatral: la novetat i la radicalitat de la proposta hagués   consistit en limitar-se als ben documentats  programes de ràdio (potser amb el complement d’uns quants rètols informatius sobre el què va passar a la tragèdia) i deixar que aquests parlessin per ells mateixos. Les entrevistes inicials ( i la manca  d’informació sobre algunes malifetes practicades pels tutsi, tot cal dir-ho) fan que l’espectador rebi el que ve després amb uns paràmetres ja molt codificats. El que no treu, cal insistir, en la qualitat i el rigor d’un muntatge discutible, però molt notable.