En aquesta edició del TNT (festival meravellós, llarga vida!) s’ha pogut veure la peça de Brigitte Vassallo Queixa [Roma o morte]. Es categoritza com una conferència escenificada, ja que exposa el seu nou projecte de recerca amb alguns suports escènics al discurs, que és l’element més important. Aquest recurs, per ben trobat que sigui, presenta alguns inconvenients. El primer era el lloc, que encara que fos molt apropiat fer-ho en una antiga fàbrica, i l’escenari fos idoni, l’acústica li va jugar poc a favor. L’altre és que, de tantes idees i tan potents que s’exposen, et sap greu no poder-les subratllar, o tenir alguna manera de poder-les anar a buscar a posterior, i així poder digerir millor un discurs molt ben cosit, però amb tants plantejaments que pot arribar a semblar dispers en algun moment.

Tanmateix, el mètode escollit per representar-lo té una raó de ser, ja que té la voluntat de recuperar una cultura oral, lligada a la ruralitat i a la popularitat, davant la cultura oficial i cívica, o sigui la de la ciutat. Per això, és una peça viva, i té tot el sentit exposar-la amb un art viu com és el teatre. A més, es vol nodrir de les experiències que hi aportin els espectadors que se sentin identificats amb el que està explicant, construint d’aquesta manera un imaginari molt més real del que existeix de l’època i de les vivències (per exemple, reivindicant Ana Kiro enfront dels Beatles). D’aquesta manera, es revela la voluntat de la peça: explicar la història personal, que no deixa de ser la història col·lectiva; fer valdre la memòria popular, davant la memòria escrita pels poders; rebuscar en els plecs de la cultura oficial totes les altres cultures que no s’han donat per vàlides. La seva Queixa, el seu lament, és tot el que perd quan no es té Roma, el poder, l’únic que pot assegurar el valor i la preservació de la cultura, i totes les subalternitats que queden silenciades així.

I just per això, cal que se’n parli. I també que s’escolti, sobretot. Aneu-la a escoltar.