Foto: Alba Lajarín

Bartleby

Sala La Planeta, 10 de novembre de 2024 

Tingueu paciència, sisplau. Mai l’última paraula m’havia causat tant d’impacte. L’obra s’inicia, col·loca la fletxa a la corda, i tot va bé. Avança i comença a tensar. Segueix, i segueix tensant. I quan l’espectador està ja a punt de perdre la paciència, d’aixecar-se i dir-li a aquell pobre advocat que ja està, que no hi pateixi més, quan ja estem al límit de l’abisme, just llavors s’allibera tota la tensió de la corda i la fletxa ens arriba tan ràpid que no ens n’adonem, amb una espècie de naturalitat que ens desarma, i sens dubte, ens arriba ben endins. 

Entrem a la sala i trobem sobre l’escenari una làmina d’aigua, com si fos una versió reduïda de l’última producció d‘Àlex Ollé al Liceu. Al mig, un entarimat de fusta que recorda un embarcador, relativament petit considerant com és de gran l’escriptori que hi ha a sobre. El pobre advocat (ho reitero així perquè em sembla la forma idònia de descriure’l) va donant-hi voltes i més voltes, físicament i narrativament, impregnant-nos d’aquella frustració kafkiana. Primer utilitza el poc espai del seu estudi-embarcador, però al final ja salta de peus a l’aigua, com començant-se a ofegar i segueix voltant l’escriptori. Només l’acompanya a l’escenari el seu propi reflex, tot i que, amb les seves interpel·lacions, el públic hi està present. 

Un monòleg de 80 min té mèrit, però més en té un que, amb un argument tan senzill, manté l’atenció del públic tan eficaçment. L’actuació genuïna d’Albert Prat i el ritme tan ben compassat de l’adaptació de Llàtzer Garcia, ho aconsegueixen. 

Diguéssim que Bartleby, rigorosament actual més 170 anys després de ser publicat, és un teatre compromès dels que mentre t’acaricien la cara et donen una petita bufetada i et diuen “va, pensa”. És un teatre compromès dels que no t’insulten i t’escupen a la cara, cosa que sincerament agraeixo i que últimament costa de trobar. Digueu-me antiquat. 

Andreu Boix Pagès @aboix348