Morir lo hace todo el mundo

El Canal (Temporada Alta), 11 d’octubre de 2024

Morir lo hace todo el mundo és la cinquena proposta de la companyia de José y sus Hermanas. Una obra en què les quatre Hermanas supervivents han reunit les seves millors amistats -nosaltres, el públic- per explicar-nos com se senten.

Les intèrprets són professionals a l’hora de representar emocions i sentiments dels personatges que desenvolupen. Però elles, a més de ser actrius, són persones. Per tant, són sacs d’hormones i pensaments, que també generen pors i angoixes pròpies. I, per descomptat, com Homo sapiens amb una herència genètica d’accions absurdes, ens expliquen el seu estat, a partir d’enganyar-nos i d’autoenganyar-se fent veure que tot està bé, que tot va bé.

No és cap misteri revelar que la por més gran de la professional d’interpretació escènica és l’estabilitat de la seva feina, que depèn de l’impacte que causen les seves representacions. Com bé sabem, en aquest món hi ha celebritats a qui plouen les ofertes de feina o que tothom reconeix en una funció, pel·lícula, etc. Observant les amistats que van ser-hi presents (el públic), no totes estaven molt contentes amb el que havien vist, algunes es van sentir una mica enlluernades per la potència dels focus. D’acord, potser no és l’obra que ens endurem i que mai oblidarem, però no es pot negar que “sois unas monstruas”[1] escèniques. Impressionant el nivell de detall i la pulcritud escènica. Va haver-hi molts moments memorables, però n’hi va haver un en concret en què van representar un instant de càmera lenta. Aquella imatge em va recordar les produccions de l’artista audiovisual Bill Viola. La diferència és que elles ho van fer en directe, mentre que ell ho aconsegueix amb una càmera que enregistra desenes de fotogrames per segon per aconseguir aquest efecte. Un indicador de la tècnica i el control corporal que tenen les Hermanas.

No són les primeres a parlar d’elles mateixes en escena; altres companyies han utilitzat aquest recurs. En la postfunció, on les Hermanas es van reunir de nou amb les seves amistats (el públic), van comentar que aquesta ha estat la producció amb menys temps de creació. Doncs bé, en reflexió, no és un mal recurs, donat el poc temps, parlar d’una cosa tan real com són els seus sentiments. D’aquesta manera, han pogut invertir temps a polir més els aspectes tècnics, com bé he comentat anteriorment.

Per tant, Hermanas, us hem escoltat, i no us heu de preocupar de res, perquè de talent us en sobra. Una obra firmada per la vostra companyia és un segell de qualitat, i moltes de les vostres amistats s’han declarat fans. En nom del club de fans de José y sus Hermanas, que us donin temps i recursos per continuar creant, l’escenari és el vostre lloc.

Eduard Cabezudo

[1] Expressió de la Lola Flores per referir-se a una persona gran artísticament.