Primera crítica de Marina Valls
Nadia
La Villarroel, 6 d’octubre de 2024
Les darreres dues setmanes ha estat a la cartellera de La Villarroel, a l’esquerra de l’Eixample, el muntatge Nadia de la companyia de teatre documental La Conquesta del Pol Sud. Després de deu anys, Nadia Ghulam ha tornat a l’escena per explicar la seva història amb la companyia amistosa d’Eugenio Szwarcer, escenògraf, i Carles F. Giua, director d’escena.
Nadia és, per una banda, el nom de la protagonista, i a més, el títol de l’obra que amb molt d’encert recorda als títols clàssics de dones que lluiten pels seus objectius: Medea, Electra, Antígona. La raó és que Nadia té la potència, la veritat i humanitat que travessa el temps. Una noia que lluita pels seus ideals: un camí cap a la llibertat.
La història de Nadia aparentment és una història poc convencional: una nena que quan té onze anys per tirar endavant la seva família decideix crear-se un nou personatge. Un personatge que es construeix com si d’una obra de teatre és tractes, amb un carnet de personatge: un noi amb gustos una mica extravagants, que de tant en tant diu algun exabrupte, i que té una bicicleta plena de llums amb una bandera afganesa al manillar.
La dramatúrgia se sosté sobre quatre conceptes: guerra, mentida, història i amistat. I presenta moments contrastats: moments de crisi amb moments de diversió. Així, és amb el transcurs de l’obra com es pot copsar com Nadia narra una situació social i política complexa del seu Kabul, i al mateix temps com ens presenta una manera de viure. I encara que ens sembli una mica allunyat el conflicte, s’observa com malgrat les dificultats que sen’s presenten tots ens acabem aturant davant els mateixos dilemes: l’enamorament, la nostra identitat, la manera de guanyar-nos la vida, i el valor de l’amistat.
L’espai escollit per explicar la història és un espai poètic que recorda a la meitat de la bola del món que mai deixa de girar, i que els espectador completen des de la seva butaca. Al mateix temps, una casa senzilla amb una porta i una finestra que son jugats amb projeccions que en alguns casos sembla que estiguin vives, i on sembla que el públic ho pugui arribar a tocar.
Pel que fa a la interpretació Nadia està mesurada i acurada des de la direcció del seu relat, i funciona molt el contrast que genera la seva narració amb incisos que ens ambienten i situen en la seva quotidianitat amb la ficcionització d’alguns personatges per part del director de la companyia.
Hi ha un moment de l’obra on Nadia recorda els dies cantant Ahmad Zahir i com el mateix cantautor canta: “el secret del món és bonic, però és esgotador”. I així, Nadia ens ofereix una solució als moments d’esgotament: llibretes i bolígrafs. Un motiu que l’ha permès continuar cap endavant: mai deixar d’aprendre. Així mateix ho veiem amb l’associació fundada per ella mateixa: Ponts per la Pau.
Diumenge va ser el darrer passi a la Villaroel, però estem segurs que aquesta història continuarà caminant i que potser algun dia Nadia podrà retornar a travessar les muntanyes i valls que durant l’adolescència que la van fer sospirar. Encara, que de moment, ella no es rendeix i construeix un trajecte imaginari Kabul-Badalona.
Marina Valls
