Tots ocells
Teatre la Biblioteca de Catalunya, 21 de setembre de 2024
Publicada en francès el 2017, l’obra Tots ocells de Wajdi Mouawad arriba al Teatre la Biblioteca. Es tracta d’una coproducció amb el Festival Grec 2024 i es podrà veure fins el 23 d’octubre. Per les persones més familiaritzades amb la programació de La Perla 29, no és cap sorpresa que les paraules de Mouawad tornin a sentir-se en aquesta sala. Anteriorment, s’hi havia pogut veure els espectacles Incendis (2012), Cels (2015), Un obús al cor (2016), Boscos (2017) i Assedegats (2020), tots sota la direcció d’Oriol Broggi i la majoria traduïts per Cristina Genebat.
Les expectatives eren altes. No tan sols perquè suposava el retorn de Mouawad a La Perla 29, sinó perquè la llista d’intèrprets era molt prometedora: Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. I les expectatives es compleixen. No sempre es té la sort d’assistir a una obra coral on les interaccions són tan orgàniques. A més a més, cada intèrpret té els seus moments per brillar. Personalment, sempre és un goig veure la Marissa Josa, que va encisar amb la seva icònica interpretació en La reina de la bellesa de Leenane.
Parlant d’expectatives, l’obra és més que una versió d’actualitat de Romeu i Julieta. De fet, la relació pare-fill eclipsa la trama romàntica de la jove parella. En comptes d’abordar tan sols un amor impossible, l’obra posa el focus sobre un altre tema: el trauma familiar. L’avi (Xavier Boada) ha sobreviscut l’Holocaust, però és el pare (Joan Carreras) qui s’apropia d’aquest dolor que no ha viscut per dir que, com hereus d’un passat violent, és inacceptable que el fill estimi una noia àrab. Sabent que l’obra fou escrita fa pocs anys i que part de l’acció té lloc a Jerusalem i a Palestina, resulta inevitable pensar en la guerra actual que només fa que agreujar-se amb total impunitat. Veient l’obra, sorgeixen preguntes sobre com parlar amb les noves generacions del trauma ocasionat per la guerra i quin pes ha de tenir aquest passat en el present.
El text de Wajdi Mouawad és un cant a la humanitat, a la pau i a la bellesa. D’esdeveniments dolorosos, el dramaturg en crea una experiència estètica més que no pas un crit d’indignació. D’alguna manera, el que succeeix a l’escena és un món apart del real. No només perquè és teatre i, per tant, ficció, sinó també perquè sembla que s’ha donat major importància a escriure una bona història de redempció amb personatges trets d’una tragèdia grega. Davant la realitat dels bombardejos d’Israel a Palestina i havent vist espectacles de caràcter polític, vaig sortir de l’espectacle amb la sensació que li faltava alguna cosa. A la vegada, no sabria què exigir-li. És imperatiu que tots els espectacles que aborden el tema d’un conflicte bèl·lic actual es converteixin en un acte de protesta? Han de provocar sí o sí sensacions fortes a nivell emocional i físic a l’espectador per tal que no es quedi indiferent? O la sensibilitat de la bellesa té prou valor en si sense que calgui afegir-hi un to reivindicatiu? Aquestes preguntes i tantes altres podrien ser posades al propi Mouawad i a l’Oriol Broggi en una conferència organitzada pel Biennal del Pensament al CCCB. Tindrà lloc el 8 d’octubre a les 19:30.
Arlet Ferrer