Calidoscòpica
Refugi 1 – Moll de la costa (FITT), 31 d’agost de 2024
Vaig veure una creació de la Sònia Gómez per primera vegada al FITT uns dies enrere. Tothom em va avisar: això estarà molt bé. Hi anava sense expectatives perquè, tot i l’avís, em costava imaginar que una cosa a vegades tan poc lligada com els resultats d’un laboratori escènic pogués estar realment tan bé. Soc escèptica amb els laboratoris. O, en tot cas, ho era fins fa uns dies. En presentar-me a la localització indicada amb sentiments oposats, però seguint l’ancestral filosofia de “hi anem i ja veurem”, sense ser-ne conscient vaig encertar de ple l’actitud idònia per connectar amb la peça que anava a veure.
Calidoscòpica és un projecte de recerca sobre salut mental o, en realitat, sobre allò que ens travessa a totes. La Sònia i l’Encarni tenen cada una vivències pròpies, així com formes d’afrontar-les també particulars. Com ens passa a totes. A l’escenari, es riuen una estona del món i d’elles mateixes, juguen a imaginar la realitat des de diferents punts de vista, filtres, al·lucinacions. El que veiem des de la grada és sobretot la relació, de fet bastant graciosa i enginyosa, que es trava entre les dues en intentar compartir aquestes vivències, punts de vista i recursos.
Una de les coses que més em va impactar, com es pot intuir per la menció al meu escepticisme, és que pogués deixar-me tan tranquil·la, contenta i satisfeta una obra amb una dramatúrgia tan poc convencional, el que significa que fins i tot tendeix a l’absurd en alguns punts (atribució gens pejorativa). El fet que neixi d’una exploració, que aquesta exploració sigui el que el públic veu directament (en comptes d’una història fixada després d’aquest procés) i, sobretot, que així i tot el ritme i l’equilibri entre dansa, text, humor i música sigui consonant, indica que el procés de creació s’ha fet a consciència, que darrere el resultat hi ha un treball descomunal i formidable.
És remarcable que les cançons que canten, a vegades juntes, a vegades per separat, però en ambdós casos d’una manera bonica que fa emocionar, siguin, a més, compostes per una de les intèrprets; l’Encarni Espallargas. Intèrpret de la qual també és del tot remarcable l’humor, així com la Sònia porta a l’escenari gràcia en els moviments i traça en dirigir la cadència de la peça. Pensant-hi, m’adono que l’Anna Rovira ha fet un treball d’il·luminació excel·lent, càlid com la resta de l’espectacle.
En últim lloc, em sembla important insistir en el fet que el joc regni durant tota l’estona que dura l’espectacle. Sabent que la Sònia és una ballarina de primera, podria esperar-se trobar aquí una demostració d’una tècnica excel·lent, una difícil i meticulosa coreografia que marca la marxa de l’espectacle. Em va encantar comprovar que, per contra, es renega de l’exigència castrant que moltes vegades imposa la dansa, i que veiem com s’esquerda des de fa un temps en espectacles com aquest. Veure el llenguatge del cos utilitzat d’una forma diferent, precisament menys adversa pel cos i menys contundent pel cap, va ser com veure en directe el salt cap a unes arts escèniques més sanes i compromeses amb el benestar.
En resum, i per no repetir-me elogiant aquesta creació, puc dir que crec que és una perla tendra, intel·ligent i necessària que podeu apuntar de segur a la llista de «pendents».
Anna Ginestà
@annaaginesta (instagram)
@annaflabiol (twitter)