«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs.

Res més lluny d’això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai.

El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d’impedir que el relleu generacional l’enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l’alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions.

De moment, el dia de l’estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga?

Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d’aquelles reestrenes que adjunto al final (cliqueu “enllaços externs” al marge esquerre). No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l’original a l’adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l’anterior.

Tot i que parteix de la base inicial de l’adaptació de Xavier Bru de Sala i la partitura d’Albert Guinovart, la companyia Dagoll Dagom, sota la direcció d’Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo, que en aquesta ocasió ha fet un mutis al costat mantenint-s’hi només com a “director original” —com els millors de Broadway—, ha anat revisant cadascuna de les versions i ha anat aportant una nova mirada sense perdre’n els orígens ni perdre’n la identitat.

Un dels atractius de cada nova reposició és el relleu de l’equip artístic. Aquí, l’actor i cantant Jordi Garreta, en el paper de Saïd, i l’actriu i cantant Alèxia Pascual, en el de Blanca. Els dos substitueixen la parella protagonista de «Mar i cel» i agafen el relleu amb un alt nivell d’excel·lència heretat d’altres intèrprets que els han precedit: Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, Carlos Gramaje, Roger Berruezo…

No passem per alt —sense fer cap excepció de tot el repartiment inclòs a la fitxa artística del 2024—, l’actor Xavi Fernández, en el paper del pare de Blanca, Don Carles, i tampoc l’actor Abel García, en el personatge de Joanot, l’altra cara de la venjança i la traïció de «Mar i Cel».

I, per descomptat, un esment especial pels acròbates que es pengen i despengen pel velam i les cordes del vaixell en un aire de pista afegit, i també pel personatge d’Idriss, el grumet —llicència dramatúrgica des de la primera versió de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom perquè no figura en l’original d’Àngel Guimerà— i que aquí ha agafat amb tremp i picaresca l’actriu i cantant Berta Luna després que, al llarg dels anys, ho fessin les actrius Isabel Soriano, Pili Capellades o Júlia Jové.

Quina troballa aquest grumet, el personatge que ha fet durant trenta-sis anys que connectés millor amb els milers d’espectadors joves que han crescut amb «Mar i Cel» gràcies a la sensibilitat del professorat que ha pensat que, lluny de campanyes institucionals i plans de lectura, calia portar l’alumnat al teatre.

La versió d’aquest 2024 de «Mar i Cel» entra —podria entrar-hi sense complexos— en la lliga dels grans musicals que rebenten taquilla a Broadway i Londres. I, ves per on, ho fa en català, com aquell qui no vol la cosa, però amb una concepció escènica que revalida l’obra original escenogràfica i de vestuari del malaguanyat Isidre Prunés i l’activa Montse Amenós, autors de l’icònic vaixell.

   Aquesta és una versió que excel·leix també en la interpretació musical —codirigida pel veterà Joan Vives i acompanyat ara per Sergi Cuenca —el mestre de la funció de l’estrena oficial, com si Joan Vives hagués decidit fer un relleu de batuta simbòlic. A més, la il·luminació d’Albert Faura i el so de Jordi Ballbé, rematen una posada en escena que durant dues hores i tres quarts —hi ha entreacte— manté els espectadors amb l’alè en suspens, seguint una a una cadascuna de les emblemàtiques peces de «Mar i Cel».

La versió actual s’ha vist també reforçada amb un suggerent videomapatge de Joan Rodón que acaba agafant un protagonisme paral·lel al protagonisme orgànic de l’espectacle —no hi ha sòlidament aigua, però com si hi fos; no hi ha espaialment cel, però com si hi fos; no hi ha tempesta d’alta mar, però com si hi fos— i els espectadors s’hi senten immersos, “desbocats” per les ones imaginàries, gràcies als avantatges de les noves tecnologies.

Ja ho he advertit d’entrada: corre un cavall desbocat pel Paral·lel. Hi trotarà per una extensa temporada que hauria de ser i s’endevina que serà sencera. Dagoll Dagom no podia trobar-se amb una porta més gran i majestuosa de sortida. Catifa vermella. Queda la llarga història plena de xifres astronòmiques i l’escalf de milers d’espectadors. Una exposició de la trajectòria de mig segle i els espectacles de la companyia visitable al segon pis del teatre ho testimonia. De fenòmens com el de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom se’n diu autoestima i orgull de cultura d’un país. (…)