Aquest Mar i Cel (la quarta entrega) és l’epíleg de Dagoll Dagom. Afortunadament per a la companyia, s’ha sumat l’estima per un títol que és icona inconfusible del teatre català del segle XX i un grapat de bones propostes de la companyia (com ara Maremar i sobretot L’alegria que passa) en el seu darrer revolt. La proposta sap estirar allò de càlid i intens de la història i barrejar-ho amb la frescor i l’espontaneïtat de la joventut. El resultat és una peça que no defrauda ningú. O millor, que continua emocionant tothom.

Dagoll Dagom ha anat comprovant com, generació a generació, el nivell interpretatiu, musical i coreogràfic dels intèrprets ha anat millorant notablement. Alèxia Pascual (Blanca), Jordi Garreta (Saïd), Eloi Gómez (Ferran), Berta Luna (Idriss), Candela Díaz Sanz (Maria), Clara Renom (mare de Saïd), però també Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn) o Esteve Roig (Osman) són un repartiment solvent. Vibren tant per l’èpica tràgica dels seus personatges com per les ganes dels actors de participar en aquesta darrera aventura.

A més, la tècnica va a favor de l’espectacularitat: ara permet que el vaixell, amb les mateixes fustes que el 1988, brilli amb onades a la proa del vaixell. Dagoll Dagom volien emancipar-se amb aquest musical el 1988 i acabaran doctorant-se.

En tot cas, davant l’èxit per l’espectacle i la resposta de públic (un bis amb el vaixell sonant la partitura d’Albert Guinovart convida que el públic canti a cor a tot pulmó l’Himne dels pirates, escrits per Xavier Bru de Sala) es fa evident la pregunta: Qui s’atrevirà a aixecar una nova producció amb una ambició similar la dècada vinent? Dagoll Dagom deixa les cartes de navegació sobre la taula.

Comentari del 26 de setembre del 2014