Tirant lo Blanc

Teatre Romea, festival Grec, 9 de juliol de 2024

Quan vas a veure un clàssic potser vas amb les expectatives altes i un cop seus a la butaca no es compleixen del tot.

En el marc de la programació del Grec 2024, al teatre Romea, el director Joan Arqué versiona “Tirant lo Blanc”. Intenta apropar aquesta obra a un públic més jove, conjuntament amb Màrius Serra que deixa la seva petjada a l’adaptació del text.

Amb aquesta versió a partir del text de Joanot Martorell, trobem representades certes normes jeràrquiques, contradiccions ideològiques, i a la vegada també manté un paral·lelisme amb l’actualitat. Com un bon clàssic, que remet al present malgrat aquest sigui canviant. Conté un moment de reflexió, sobre qui és realment l’enemic, l’odi. 

La funció comença amb una força discontínua. L’escenografia composta de tarimes mòbils que acompanyen els actors és tan minimalista que dificulta que es mantingui constant l’essència de l’actuació. A cada escena has d’imaginar la major part de la situació que et plantegen. Això, a la vegada, també permet que cada un interpreti a la seva manera el que veu. Cal ressaltar una escena de la qual tothom en parlava al sortir. El naufragi va deixar a tot el públic encisat gràcies a la il·luminació i els moviments d’escena.

A més, poder gaudir de la música en directe gràcies a la presència de Judit Neddermann formant part del repartiment, és un valor afegit. Amb la música aconsegueix mantenir una coherència i sense aquesta, l’obra quedaria coixa.

Desconcerta el transcurs amb què el director decideix plantejar aquesta versió. Les primeres escenes, que contextualitzen la posició de Tirant, et fan entendre que començaràs a veure una obra èpica, seriosa, d’aquelles llargues i denses, però et sorprèn amb un moment metateatral, que fa palès, com diuen els actors, el poder de la ploma sobre l’espasa, i trenca la màgia que havien creat anteriorment; acaba per representar la relació intensa entre Tirant lo Blanc i Carmesina de forma humorística, fet que va descol·locar a més d’una persona entre el públic.

Laura Aubert sosté el ritme de la funció, amb el paper de Plaerdemavida, demostrant la seva figura polifacètica. També, sobre l’escenari, Moha Amazia com a Emir es diferencia del protagonista Tirant, Quim Àvila, el qual sí que el consideren un heroi. La resta del repartiment, Neus Ballbé, Clara Mingueza, Ireneu Tranis i Agnès Jabbour queden més desdibuixats en comparació als seus companys. 

En general, un Tirant lo Blanc gris.

Àfrica Bonet-Ragel

@afriicaa_br