Casa Calores

Sala Beckett, 2 de maig de 2024

Sovint no entenem la relació del dolor amb la vida. Una cosa és la vida, allò ple, feliç, records pintats de taronja. L’altre, el dolor, l’etern rebutjat. Cosir-los és cosa d’escriptors. Sembla, sovint, que ens dediquem a explorar-ne el vincle. És atroç, a vegades, fa por i fa sorgir pors. Anhelava, des de fa temps, seure a una butaca vermella i veure un dolor poruc, no punyent, un dolor passat per aigua. L’aigua és la nostàlgia, en aquest cas. La nostàlgia és el que aplana la punxada de l’enyor d’una mare, d’uns altres temps o d’una casa. És tranquil·litzant, a vegades, seure en l’anomenada butaca sabent que la vida, tal com la vivim, la veurem a l’escenari. Sí, hi apareix el dolor, hi apareixen les pors i els canvis i les separacions. Però com es deia abans, i com passa en aquesta obra-refranyer farcida de dites, la processó va per dins. En els personatges, va per dins. En l’escriptura, també. Pere Riera escriu una història, perquè no dir-ho, típica. Una Carla Simón en directe. Més d’un cop pots acabar les frases dins el teu cap abans que ho faci el personatge. Més d’un cop imagines finals previsibles. Però no és així, a vegades, com ens mirem també la nostra pròpia vida? Tantes i tantes coses passen per dins, i des d’un pas enrere tot sembla encaminat i transparent. Tantes coses costen de dir, de dir-nos a nosaltres mateixes, de dir-les als altres, coses que costen de pensar, d’assumir. Tot això és la processó, que va per dins. I per fora, vivim en una postal de diumenge penjada amb pinces d’estendre després de revelar-la en un líquid fosc. Bé, això és el que esperava de Casa Calores, i això el que m’ha donat. Una postal, una fotografia, un relat senzill, fàcil d’entendre, sense emotivitat exagerada i amb poesia quotidiana.

Sebastià Brosa, l’escenògraf, endevina ràpidament el que ens passa pel cap quan pensem en terrat – passat – joventut – poble. Colors càlids, plantes, quatre fils d’estendre i una rentadora. L’espai, encertat i bonic, genera també molta agilitat en el relat. Les entrades i sortides de personatges hi encaixen sense forçar-les, dues cadires inciten a la confessió i un espai ample i desnivellat al joc, a diferents posicionaments simbòlics dels personatges i a la sensació que no és quelcom impostat en un teatre sinó un fragment de món espiat des de darrere un porticó. Actors i actrius molt ben triats (Emma Arquillué, Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Rosa Renom) hi desenvolupen una feina impecable, sincera i gens exagerada. El personatge els va per dins.

Si algun dia sou al sofà, o sota el sol del vespre, volent agafar una novel·la fàcil, però escrita amb rigor i tendresa, podeu canviar el sofà per la butaca de la Sala Beckett, el sol per la il·luminació càndida d’uns focus i la novel·la per Casa Calores. I us asseguro que trobareu el que busqueu. No sempre cal ser avantguardista per acostar el llenguatge poètic al públic.

Anna Ginestà

@annaaginesta (instagram)

@annaflabiol (twitter)