El zoo de vidre
Teatre La Biblioteca, 19 d’abril de 2024
Observant les produccions de la companyia La Perla 29 des de la seva inauguració l’any 2002 fins a dia d’avui, resulta pertinent (i ja tocava) que Tennessee Williams sigui representat en un espai que té costum de portar a escena els grans clàssics del teatre. Ha sigut Martina Cabanas Collell, amb Núria Orellana com a ajudant de direcció, qui ha fet reviure El zoo de vidre, que es pot veure al Teatre La Biblioteca fins al 19 de maig. Com a traductora i directora, Cabanas Collell ha demostrat un immens respecte i fidelitat envers l’atmosfera poètica del text original, perfumat amb imatges, fantasmes i música.
Considerada l’obra més personal de Tennessee Williams, El zoo de vidre té lloc als anys 30 en el modest pis dels Wingfield, a Saint Louis. Els personatges conviuen amb dificultat i se senten atrapats. Per tal d’evadir-se, es refugien en falses esperances, somnis i records. De fet, tota l’obra és memòria, com ens diu en Tom Wingfield (Roger Torns). Ell voldria anar-se’n de casa, on es troba ofegat per la seva mare, l’Amanda. Laura Conejero té la sort i el talent d’encarnar una dona plena de matisos. És obsessiva, pesada, absurda, però també divertida i tendra. Vol el millor per a la Laura (Clara Moraleda), la filla insegura i coixa que s’arrossega per l’escenari amb cara de morir de vergonya cada vegada que la mare fa una de les seves. A més de voler cuidar de la família, la Laura s’ocupa de figueretes de vidre, delicades i úniques com ella.
Aquest ambient oníric, confeccionat per retalls de vides passades i esguerrades, el trobem en varis dels elements presents en l’adaptació de Cabanas Collell (que, al seu torn, han encomanat el to melancòlic del present escrit). El propi teatre conté quelcom d’anacrònic al tractar-se del refectori gòtic d’un antic hospital; hi ha una paret plena de cartells de pel·lícules dels anys trenta; un tocadiscos que funciona va reproduint música de l’època; qui interpreta el personatge que tothom espera amb ànsia (David Anguera) ja s’anuncia com un espectre misteriós que toca melodies en un piano; una pantalla projecta text escrit a mà i resulta que són les acotacions del dramaturg; una paret amb finestra que s’ha utilitzat en altres funcions de La Perla 29 conté els fantasmes d’espectacles anteriors; un retrat del pare absent és una fotografia de Tennessee Williams, una picada d’ullet afectuosa dirigida al “pare” de la funció (si no és així, que algú em rectifiqui, si us plau).
Com a admiradora de Tennessee Williams, no em volia perdre aquesta producció de El zoo de vidre. La manera en què jo l’hauré percebuda no serà la mateixa que la d’altres, però. En el meu cas, havia freqüentat varis cops el Teatre La Biblioteca i coneixia algunes obres de Williams. Per a mi, l’experiència ha sigut la de presenciar una adaptació tan fidel al text original que em costa trobar-li el què. Allò que la fa destacar és precisament aquest respecte envers l’autor, com si fos intocable i no s’haguessin volgut arriscar a canviar pràcticament res. Serà que amb alguns dramaturgs el text està tan ben matisat que no cal afegir ni alterar cap coma? Existeixen textos tan sagrats que sempre s’han de representar d’una manera semblant, tant a l’hora d’actuar com amb l’escenografia?
És cert que en aquesta producció del Zoo de vidre incorporen el fet que l’obra comenci com si es tractés d’un assaig, però ocorre només al ben principi i realment no afecta a la resta de l’espectacle. Més aviat ens treu de l’obra quan just començàvem a entrar-hi. No és que no sigui vàlid ser fidel, al contrari. Com he dit, l’espai i l’obra funcionen molt bé. A més, l’escena on les espelmes són l’única font d’il·luminació em segueix captivant per la intimitat que es genera. No obstant, la representació acaba esdevenint una versió més del Zoo de vidre, un fantasma que compareix un i altre cop adoptant el mateix aspecte malgrat el pas del temps.
Dit això, per algú que mai no ha estat en aquest teatre, o que bé desconeix la sensibilitat d’un gran dramaturg com és Williams, o que potser té ganes de veure teatre “clàssic” que recupera formes analògiques en un món tan digitalitzat, veure El zoo de vidre és una oportunitat per viure quelcom de diferent i llunyà. Un passat que se’ns escapa cada vegada més, com un record.
Arlet Ferrer Heras