Fotografia: Mireia Guilella / Mostra Igualada
B.O.B.A.S.
La Cotonera (Mostra Igualada), 13 d’abril de 2024
Els homes sempre ens hem sentit legitimats per a fer qualsevol carallotada amb l’única finalitat de fer riure. El teu cunyat al dinar de Nadal, i els pallassos, a la carpa. Les pallasses, però, fa anys que es reivindiquen i, de mica en mica, es fan el seu lloc. Pepa Plana, a casa nostra, n’és un bon exemple. Així i tot, el sector està molt masculinitzat i trencar barreres exigeix, de vegades, prendre la pala i fotre clatellades.
Hi ha una idea, prou absurda, de “feminitzar” certs sectors de la societat. Sovint s’entén això com tenir més presents les cures o les emocions en el que fem. Mirant-ho bé, relegar només aquest paper a les dones és oblidar-se d’abordar el tema en general i obligar, pel teu gènere, a fer les coses d’una determinada manera. A les protagonistes d’aquest espectacle, tot això, els hi importa el mínim. Són sapastres, directes, descarades: BOBAS. Es reivindiquen com a músics professionals, Banda Orquestral Benéfica de Actos Sepulcrales, però, davant un entrebanc, es troben immerses en un embolic de garrotades de difícil resolució. Tot sembla a punt quan, de sobte, el capellà s’escapa corrent amb el mort. Elles hi hauran de respondre. Qui farà de capellà? I de mort? L’estona transcorre talment com al Tot esperant Godot de Beckett. La vida és allò que passa esperant el mort. Esperant la mort. I durant aquesta espera, els tres personatges es llueixen en un més-difícil-encara que fa que explotin els seus caràcters: la més seriosa, la més passota i la que intenta trobar l’equilibri, sense èxit. Hi ha violència, incomoditat i moments de patiment al públic. Un humor negríssim que sembla no apte per a tots els públics, però que satisfà els assistents de la cerimònia de totes les edats.
Riure’s del mort i de qui el vetlla. Retratar el patetisme de no saber acomiadar. Posar-se el públic a la butxaca amb els gags més clàssics. Això és el que fan Lisa Madsen, Laia Sales i Jimena Cavalletti. Tant de bo aquestes BOBAS enterrin molt més. Esperin molt més. Hi serem per acompanyar-les. I que la idea que les pallasses tenen menys èxit, descansi en pau.
Martí Rossell Pelfort