Fotografia: Mireia Guilella / Mostra Igualada

Sfumato

Estació Vella (Mostra Igualada), 12 d’abril de 2024

La poeta Maria Mercè Marçal va dir “Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta”. La frase, habitual reivindicació de la lluita feminista, encaixa com anell al dit a una escena de Sfumato. Un peix amb faldilla va amb bicicleta. S’atura buscant aigua per a la seva peixera. Sembla absurd, però hi connectes. Genera més empatia de la que solem tenir com a humans amb la resta d’éssers vius. Sentir-se sol, abandonar, cuidar-se, ser comunitat. Potser no som tan diferents dels coloms, ni dels peixos, ni de les plantes.

Ja fa uns anys que la companyia Llum de fideu volta amb Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns), però a cada municipi hi ha novetats. Els espectadors que, com jo, en gaudíem per primera vegada a Mostra Igualada, vam meravellar-nos de la immensa capacitat per transformar l’espai urbà en terreny on fer aflorar poesia surrealista. Aquells espais que sempre t’han resultat de pas, buits, sense ànima, es converteixen en escenari emocional per a l’empatia total amb l’altre. Fins a esdevenir gairebé un manifest a favor de les cures per aquelles vides properes que, sovint, ens són llunyanes.

Els mecanismes per abordar la problemàtica que plantegen són diversos. Les escenes transcorren sense pressa. Assistim, voyeurs, a fragments de ciutat que ignorem i que, sota la mirada dels Llum de fideu, transformen. En la personificació dels animals, en l’animalització de les persones. En els quadres poètics que conviden a abraçar la natura. En els quadres patètics que ens assenyalen com a humans. En els espais que evidencien els fracassos com a comunitat. Tot sembla aparentment gratuït i, a l’hora de la veritat, res ho és. Fixar-se en la inutilitat, en els cossos que no serveixen de res, mai havia servit de tant.

No els calen etiquetes: teatre, dansa, teatre de carrer, teatre familiar, teatre d’objectes, teatre físic, teatre visual? Teatre en majúscules. Perquè què és el teatre sinó veure’s reflectit en escena, meravellar-se i emocionar-se? I que, en acabar el passeig, tot s’esfumi, els cossos desapareguin, els missatges quedin i l’espectador, incòmode, es pregunti si som uns animals.

Martí Rossell Pelfort