Macbeth

Teatre Lliure, 16 de febrer de 2024

El so de les bombes des del primer instant, ambienta l’adaptació de Mabceth de Pau Carrió. La sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure queda convertida en un espai fosc i tenebrós en aquesta versió del clàssic de Shakespeare, que ha causat diverses sensacions entre el públic.

La direcció del mateix Pau Carrió és una proposta arriscada que, al llarg de la funció, manté un caràcter èpic i solemne. El color negre inunda des del decorat de l’obra fins al vestuari (Sílvia Delagneau) de cada un dels personatges. També des de la direcció s’aposta per barrejar diferents disciplines artístiques més enllà del text original, per donar protagonisme al moviment i la música.

Pepo Blasco destaca entre un important repartiment, on es fa notòria la seva gran interpretació, tot i el seu paper com a porter. Al seu costat, una quinzena d’intèrprets entre els quals pràcticament només llueix Ernest Villegas, amb un Macbeth ambiciós.

El destí del protagonista, com bé marquen totes les tragèdies, està escrit en una profecia que ni ell ni ningú podrà canviar. Tres bruixes (vestides de monges) sentencien el camí de Macbeth. La impossibilitat per decidir el seu destí i el poder maquiavèl·lic de Lady Macbeth, el faran canviar d’actitud fins al punt de dur a terme un pla cruel per aconseguir l’autoritat com a rei.

L’escenografia de Sebastià Brosa (construïda Jorba Miró i el Taller d’escenografia Castells) ens exposa una visió més aviat simbolista i minimalista de l’acció. Malgrat la voluntat simbolista, costa d’entendre el perquè de l’arbre on apareixen les tres bruixes o dels llits que pugen i baixen, entre d’altres. 

Les expectatives d’un Macbeth de Shakespeare muntat a la sala gran del Teatre Lliure no es compleixen del tot. Si bé Carrió proposa un muntatge diferent i permet acostar-se al clàssic d’una altra manera, no excel·leix en la proposta de direcció, que queda desdibuixada entre un espai escènic fosc i massa simbòlic, on els intèrprets tampoc acaben de brillar.

Àfrica Bonet-Ragel