Isekai: història d’un segrest
Teatre Tantarantana, 11 de gener de 2024
Isekai: història d’un segrest és l’obra que el Teatre Tantarantana estrena per donar la benvinguda al 2024, un any que sona futurístic, com si fos dit per personatges de ciència-ficció que han de viatjar amb una màquina estrambòtica per arribar tan enllà en el temps. Doncs bé, el segle XXI segueix empenyent-nos per molt que ens hi resistim. Tanmateix, per molts segles que hagin passat, sempre hem buscat maneres d’evadir-nos del món “real”, tan cruel i desolador. Alguns exemples en serien les novel·les, les pel·lícules, els còmics o el teatre. En la majoria dels casos (si no és en tots) anem cap a la ficció per no pensar en la nostra situació actual. Ara bé, amb l’aparició dels videojocs se’ns planteja una possibilitat de participar en una altra realitat, on no llegim ni seguim les aventures d’algú altre, sinó que nosaltres mateixos adoptem un alter ego per habitar en un món diferent. Se’ns ofereix una nova oportunitat on podem esdevenir algú altre i començar de zero. Sense endinsar-nos més en aquesta abstracta dissertació, què passaria si es combinés el teatre i la realitat virtual? Com harmonitzar un art poc freqüentat avui en dia, però reconegut com a expressió artística, amb un joc que sovint és relegat a quelcom de lúdic i infantil? Tot comença amb un segrest.
L’Olivia (Vanessa Castro) és una fanàtica dels videojocs que torna al seu país natal per celebrar el casament dels seus amics, en Marc (Marc Pujol) i en Jung (Chap Rodríguez Rosell). Tots tres viuran un esdeveniment terrible que els deixarà marcats. És agosarat arrencar un espectacle amb una escena tan tràgica com és un segrest sense caure en el patetisme o recrear-se en la tragèdia, però la directora i autora, Loredana Volpe, i els intèrprets han aconseguit trobar el to just que cohesiona tota l’obra. Allò que la situació exigeix serà com els intèrprets s’entreguin. Posem un parell d’exemples per il·lustrar-ho. Si l’escena tracta d’un retrobament entre vells amics, el to serà lleuger i amb un toc d’humor sense pretendre fer riure. En cap moment l’humor és forçat, sinó que sorgeix orgànicament. En canvi, si l’escena no té text i consisteix en un canvi de vestuari, aleshores es dona una coreografia elegant i divertida que recorda a Sailor Moon. I és que tant la història com l’estètica de l’espectacle beu molt de referències d’animes, videojocs o jocs de rol. Així que l’Olivia, com a bona heroïna inspirada en aquests mons, lluita en combats èpics. Inicia un viatge per retrobar-se amb si mateixa a través d’una realitat virtual que el públic veu en tres pantalles crucials per narrar la història.
A part de l’entrega dels intèrprets, sobretot de Vanessa Castro – ja que lidera l’obra i sense una bona actuació de l’Olivia la funció s’ensorraria – qui també sosté l’obra és l’equip darrere la creació del so i projeccions a les pantalles que abracen l’escenari. Si el dispositiu visual estigués menys a prop del públic es podria apreciar la posada en escena en conjunt, però es perdria l’experiència immersiva que l’obra vol produir en l’espectador. La coordinació entre actors i tècnics ha de ser extremadament precisa. Una tasca ben executada i molt difícil perquè l’obra depèn molt de l’audiovisual, realitzat per Nora Pàmies Ricart, Xavier Pàmies i Loredana Volpes. Pel que fa al text, conté reflexions filosòfiques que es planteja contínuament l’Olivia i que també solen aparèixer en sèries d’anime o videojocs, on ella es refugiava per no recordar el seu passat. Perquè que estiguem en un teatre, que no deixa de ser una de les moltes maneres de jugar, no vol dir que no reflexionem. Així com els avatars de videojocs o els personatges de contes fantàstics, l’Olivia ha d’enfrontar-se a les seves pròpies pors i emprendre un viatge (o a quest) per retrobar-se amb si mateixa.
Arlet Ferrer Heras