• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
novaveu
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • Home
  • /
  • Double infinite. The Bluebird Call
  • /
  • Mal Pelo no vola sola
CRÍTIQUES #NOVAVEU

Double infinite. The Bluebird Call

per Jana Orta Armengol
imagen placeholder
PER: Jana Orta Armengol
ANAR A FiTXA DE L’OBRA

Mal Pelo no vola sola

Publicat el: 17 de desembre de 2023

CRÍTiCA: Double infinite. The Bluebird Call

Double Infinity. The Bluebird Call.

Factoria Cultural ComaCros (Salt), 10 de novembre de 2023

Aquesta vegada la companyia Mal Pelo aposta per crear un “laboratori” íntim i inspirador a partir d’un duet dels mateixos creadors, Pep Ramis i María Muñoz, que sembla voler experimentar tant amb la lleugeresa com amb la pesantor de l’ésser, passant per la vulnerabilitat humana davant del món.

Al principi, la quantitat de recursos que acompanyen els ballarins pot resultar entre càlida i aclaparadora, a moments creant ambigüitats poc trobades. Més tard, l’espectador valora si aquesta combinació d’elements, sovint reiterada, funciona o distreu de l’essència que volen evocar.

Pel que fa a la posada en escena, es creen imatges molt interessants, sobretot, quan es projecten verticalment els arbres sobre l’escenari, i els ballarins es perden enmig de les imatges en moviment entrant en un estat de transició cap a alguna banda. És cert que la perfecció no la trobem del tot en el ball, però sí en l’acompanyament musical format pel violí de Joel Bardolet, el violó de Bruno Hurtado i la captivadora veu soprano de Quiteria Muñoz. Els paisatges musicals que evoquen et transporten a espais eteris irreconeixibles. 

L’escena final és la més divertida, absurda i, alhora, banal, tot recordant-nos a algun gag d’Epi i Blas. Encara que trenca amb la dinàmica transcendent de l’obra i es distancia de l’escenografia assolida fins aquell moment.

Per ser un espectacle de dansa, el cos queda en un segon pla sense singularitat en el moviment, ni assolint una perfecció tècnica excel·lent. Els sentits se’ns en van cap a altres recursos escenogràfics que eleven l’obra: la música en directa i les imatges projectades en el fons, a terra i als laterals. Així esdevé un exercici d’experimentació del cos — dos grans ballarins a la cerca d’una coreografia afí al seu moment vital —. Lluny queda una dansa d’aquelles que t’embadaleixen i et deixen amb pell de gallina. Al final, el creador busca sempre reinventar-se i això també és interessant.

Jana Orta Armengol

[email protected]

TORNAR A CRÍTIQUES
CRÍTIQUES RELACIONADES / Double infinite. The Bluebird Call

No hi ha crítiques relacionades

novaveu
[email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat