El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc
Teatre l’Artesà, 10 de novembre de 2023
Deia Peter Brook que pots prendre qualsevol espai buit i anomenar-lo un escenari nu. Un home camina per aquest espai buit mentre un altre l’observa, i això és tot el que et cal per estar fent teatre.
I El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és, doncs, una obra teatral majúscula: un monòleg a set veus, però defensat per un sol actor, en un exercici dramàtic esplèndid que transcendeix les altes expectatives ja de base. Una peça que prescindeix de tota escenografia o efectes lumínics, perquè la veu de Pere Arquillué és tot allò que cal per traslladar-nos a aquest poble petit on, aparentment, mai passa res.
Josep Maria Miró escriu una bellíssima obra, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, plena de descripcions crues i humanes, que lluny de fer-se feixuga et captiva dins un paisatge atemporal i una història tan particular com, alhora, universal. Aquest no és l’únic premi del guardonat muntatge, que excel·leix a tots els fronts que abasta, malgrat el repte que esdevé presentar un auster Rashomon de noranta minuts davant públics anestesiats per vídeos de quinze segons.
El director Xavier Albertí -la darrera peça d’aquest podi pel teatre contemporani català- entén El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc com un viatge a la metafísica del desig, i una exposició del patiment transgeneracional que provoca negar-ho.
El pare, en Ramis, al qual considerem vertader protagonista, va penjar-se fa una dècada, i els actuals fets deriven d’aquesta nissaga de vergonya i destrucció. L’espectador reconstrueix una trama enigmàtica, no des d’allò que se’ns explica sinó des de les subtileses del que no, en un joc sublim (si entenem el sublim des del terror delitós, liminar a ètica i estètica, propi de la filosofia transcendental).
I és que, aparentment, en aquest poble mai passa res; però superant el purament anecdòtic coneixerem des d’El cos més bonic… molt de les narratives múltiples, la tradició oral, i en última instància, els orígens del teatre.
Aquest vincle ancestral, el del ritual escènic a través de la litúrgia de l’actor, ens guareix col·lectivament en una catarsi regeneradora. Parafrasejant a Txèkhov, si una pistola al primer acte ha de ser disparada en l’últim, una peça no podria començar amb una mort sense que aquesta cobri sentit a la seva cloenda. L’assassinat d’un noi de disset anys és el fil conductor des del qual deduirem allò que el poble amaga (acabant, no obstant això, amb més misteris que respostes), però esdevé encara més: entenem com l’Albert es converteix en fàrmac per aquesta tragèdia, en un acte sacrificial involuntari que expiï la vila dels seus pecats.
I no sabrem pas si el cos del jove serà el més bonic que es trobarà mai en aquell lloc… Però sí que aquesta peça podria convertir-se en una de les més belles exhibides fins ara en aquest teatre.
Una crítica d’Auri Alós (@aurialos)
