Infanticida
Sala Beckett, 21 d’octubre de 2023
És dissabte a l’hora del vermut i la Sala de dalt de la Beckett està plena de gom a gom. Són dies d’Escena Poblenou i sembla que el barri ho aprofita. És en el marc d’aquest festival que l’equip presenta en aquesta ocasió la seva Infanticida, òpera electrònica. Prèviament ja l’havien girat pel territori, amb parada gran a la sala Tallers del TNC el novembre del 2021.
Som a la Beckett, doncs, a punt de sentir musicat aquest potentíssim text de Caterina Albert. (Va ser després de guanyar amb aquest monòleg els Jocs Florals d’Olot el 1898 que l’autora va adoptar el pseudònim masculí de Víctor Català —en gran part perquè el mateix jurat, tot i concedir-li el guardó, es va escandalitzar en assabentar-se que l’havia escrit una dona—).
Seiem a la butaca i veiem l’escenari dividit en dues parts no iguals: la cel·la de manicomi on s’amaga la Nela sota la taula, i la taula de mescles amb el teclat on Gerard Marsal ja ha activat els sons. La posada en escena em sembla molt adient: escenografia i atrezzo modern adaptat a l’actualitat (una gravadora, un telèfon) per remarcar la vigència del tema, i l’espai sonor ocupant un lloc visible perquè aquesta és l’aposta de la companyia.
La interpretació de Neus Pàmies és justa per transmetre la intensitat del drama. Quan es tracta de text dit, em travessa directament. Però hi havia alguna cosa en les melodies cantades que m’impedien connectar amb l’emoció. Cap retret a la intèrpret, ni tampoc a l’acompanyament electrònic —que, a més, reforçava els pensaments en bucle del personatge—. Només vaig tenir la sensació que les paraules, musicades, perdien força.
En quant als visuals, tot i que la decisió estètica d’afegir esclats de color em va sobrar (potser al 2021 funcionava, però ara em resultava redundant), hi havia una imatge molt bonica que és amb la que em quedo de l’obra: la de la cinta gravadora girant, a mode de mola, que no para i no deixa que s’aturi tampoc el temps. Subratlla la sensació d’urgència de la situació de la protagonista —pariré, no puc deixar que se n’assabentin—, alhora que serveix de pont temporal entre el segle passat i el present més immediat —com pesa, encara ara, el silenci d’una dona que pateix—.
A la didascàlia del monòleg original, l’autora se sent amb l’obligació d’aclarir: «Tingui’s en compte que la Nela no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure decisió sinó empesa per les circumstàncies: l’amor a Rainer i l’amenaça de son pare». Em pregunto si ara també ens faria falta aquest aclariment. Què ens remou, el personatge de la Nela? Si hagués tingut l’opció, hauria avortat sense que se n’assabentés el pare, i llestos? Com se l’hauria jutjat?
Amb tot, estic infinitament agraïda a la companyia per mantenir viva La infanticida. Que segueixin fent girar la cinta de la gravadora, i amb ella, la mola del molí.
Sasha Pradkhan
