El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc
Teatre Romea, 21 de setembre de 2023

Acostumades a la sobreestimulació i a la immediatesa de l’era actual, la idea d’un monòleg d’una hora i mitja de durada se’ns fa, a algunes, feixuga. Si a aquesta situació hi afegim un espai escènic pràcticament buit, sense gairebé cap estímul a banda del mateix intèrpret, la situació podria semblar-nos fins i tot insostenible. Per sort la nostra impaciència és sempre vençuda per la curiositat, i ens hem apropat igualment a veure la increïble bellesa del cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. 

Per les set veus d’aquest relat de Josep Maria Miró no es necessita més d’un intèrpret si aquest és Pere Arquillué. Si ambdós s’acompanyen de la mirada i direcció de Xavier Albertí, s’aconsegueix transportar el Teatre Romea sencer a aquest poble desconegut on la calma ha quedat enrere per sempre. On ha succeït el crim més criminal que existeix: han assassinat un jove.

Com si fóssim un investigador de la policia, arribem al poble i intentem descobrir l’entorn del crim. Ens en parla el mateix adolescent mort, la seva mare, els amics de la família i el personal de l’escola. Parlen sols (o amb nosaltres?) i discuteixen entre ells amb una fluïdesa que ens fa oblidar constantment que qui tenim interaccionant és Pere Arquillué amb ell mateix. Amb un vestuari fosc i sobri, sense pràcticament moure’s en tota l’estona, Arquillué vola d’un personatge a un altre amb una facilitat que ens recorda perquè és un dels noms més importants del teatre català contemporani. Transforma la seva inconfusible veu i li fa fer tot el que vol, portant-la per cadascun dels set narradors del crim. L’espectacle interpretatiu és immens, impressiona, fins al punt en què no ens preocupa no seguir la complexitat de la trama quan aquesta incrementa. Ja no ens fan falta els detalls del text per mantenir l’atenció, és igual el que ens expliqui si ens ho explica així de bé.

Si bé és cert que aquesta atenció la mantenim la majoria, la sobrietat escènica i la manca d’estímuls perd a una petita part de la platea, que protagonitza una simfonia d’atacs de tos que no se sap molt bé si anuncien l’arribada de la tardor o si són una estratègia per no caure adormit. 

Ni aquesta remor ni els cinc mòbils que sonen durant la funció frenen l’exhibició de Pere Arquillué. Ni una distracció, ni un error, ni una gota de confusió. Després de surfejar els més de cent minuts de monòleg i el seu final èpic, Arquillué cau rendit, esgotat, i es deixa banyar per una platea que sap reconèixer i aplaudir la feina ben feta.

Maria Pujol Cortada

@mariapuco_