Sfumato
Sismògraf d’Olot

Bèsties, salvatgines o possiblement inofensius animalons (tot depèn amb quins ulls es miren) ens obren les portes del seu barri per compartir un moment interespècie i guiar-nos a través del que és, potser, una manifestació performativa. O potser un bestiari, el bestiari dels nostres marges.

Un grupet d’amics coloms se les empesquen per tenir veu. Col·loquen el micròfon a qui fa cara d’eixerit i li passen un escrit, que abans deuen haver traduït, on canvien els “pius” per mots i deixen al descobert els nostres descosits. També hi ha un peix en bicicleta (qui sap si escapat d’un vers de la Marçal (1)), per a qui l’idioma no és un impediment per cercar el seu aliment. I també acabem coneixent un manoll d’herbes mig florit que entre rajos de sol fa ballar fresc el seu esperit.

Amb aquest Sfumato, Llum de Fideu fa honor a allò que els agrada batejar com a “teatre translúcid”. Ens escenifiquen la translucidesa d’una aigua que ens és escassa, però que necessitem tant com si fórem peixos; d’un aire net que fa volar fulles seques; del fum, que amaga allò que sabem que hi és, per uns moments, i s’imposa com la boira o la ceguesa. O potser ens alarmen d’allò que d’un dia per l’altre es pot esfumar, si no vigilem? D’aquelles vides “que no se’ns assemblen” i que pengen d’una corda fluixa? I ja sabeu què s’ha dit sempre: quan vegis les barbes del veí tallar, posa les teves a remullar…

Amb pancartes, manifestos i grafitis, les altres espècies tenen moltes coses a dir-nos. Parlen potser de nosaltres durant les sobretaules, com fan els coloms obrers de La Calòrica (2)? Les seves consignes em conviden també a cavil·lar sobre el tarannà de la nostra pròpia espècie. Podem observar en les nostres societats humanes aus obligades a migrar, plagues de cotorres incontrolables o espècimens de pota llarga incapaços de volar? 

A l’Anna Claramon, al Marc Guillén, al Mauricio Sierra, al Francesco Sinopoli i a tota la colla de voluntàries només em queda agrair-los el convit de cabriolar sobre la gespa del seu imaginari, de conte, de quadre; ple de versos i melodies d’amor a la vida. I si aquest escrit no l’hagués redactat jo, sinó un colom? M’ha dit un ocellet que llavors, de ben segur, el voldria acabar piulant uns versos de Carner(3):

Pobres homes vanitosos!

Jo sé que en els vostres

tombs

és només veient coloms

que heu après d’ésser

amorosos.

Referències:

1-     “Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta”, Maria Mercè Marçal.

2- Els ocells, La Calòrica (2021).

3-     Bestiari, de Josep Carner (1964).