El futuro
Teatre Principal de Terrassa, 1 d’octubre de 2022
El TNT ens té acostumats a la incomoditat, amb espectacles que desdibuixen límits físics (ja ha començat?) i mentals (això és teatre?). Les Pollo Campero no han estat l’excepció d’aquesta passada edició del festival. Absències absurdes, presències impresentables i esperes especials. Com expliquem com serà el futur si no sabem ni què és?
Només d’entrar a la sala, hi ha unes figures encaputxades que es passegen per l’escenari. “Com els fantasmes de Las Huecas a Aquellas que no deben morir“, pensa la platea. El públic del TNT està enganxat a les modernitats que freqüenten el festival. Un inici que és provocació, un espòiler de l’espectacle que no veurem. De sobte, les figures marxen i el fum envaeix l’escenari del Teatre Principal. Aviat, s’apaguen les llums i comencen els aplaudiments, que la funció s’acaba. El personal del TNT, sense que sapiguem si són intèrprets, performers o regidors, disposa l’escenari per començar el col·loqui. Una llarga espera abans no està tot a punt, abans no arribin els intèrprets, abans no comenci allò que ha de passar.
Tothom és modern, però torna als clàssics. Què hi ha més antic que el teatre dins el teatre? Les actrius, esperant, ens parlen del futur. Un equívoc lingüístic revela reflexions potents. El futur és el tema i el títol de l’obra que ha acabat. Els espectadors no l’hem vist. El futur és allò que no hem viscut, allò que no ha passat, allò que ens hem d’imaginar. Un misteri. La clau de l’escena es troba en jugar amb l’espera fins a fer-ne gag, fins que es converteix en desesperació.
Què passa quan no passa res? Com a Esperant Godot, el clàssic de Beckett, l’escena es tenyeix d’un absurd còmic. Les dues actrius, Cristina Celada i Rosa Romero, són unes peculiars Vladimir i Estragó. Tot falla, el món s’acaba, el col·loqui no comença i elles, malgrat tot, persisteixen. Callen, ballen, parlen, canten. Potser Godot arribarà més tard. Potser el futur es farà present, no ho sabrem mai. Potser el futur és que el mar arribi a Castella – la Manxa.
El tema del canvi climàtic s’escampa pels espectacles a la mateixa velocitat que es desfan les glaceres de l’Àrtic. Les Pollo Campero, per si de cas, escriuen el futur (l’obra?). Cristina Celada signa el text i la direcció d’un espectacle que, entre gags implícits, problemes tècnics i esperes allargassades, ofereix una mirada encertadíssima del que vindrà. Amb un registre similar, Cris Blanco explora a Grandissima Illusione l’obra que no existeix, que ha de ser.
Sembla que les noves tendències han sabut detectar el vertigen que vol dir mirar el futur en temps convulsos. Fartes d’ansietat i frustració, hi posen humor. Quan tot és incertesa, no queda res més que el patetisme de qui espera que alguna cosa canviï. Quan tot se’n vagi a la merda, encara ens quedarà l’humor.
Martí Rossell Pelfort
@martirossellpelfort