Anomalía y excepción
Sala La Planeta, 6 de febrer de 2021

La Maria Cambil s’interpreta a ella mateixa -o bé ha sigut el personatge de la Maria qui, amb cert tarannà pirandellesc l’ha anat a cercar perquè li escrigués l’obra- per escenificar records de la seva infantesa i adolescència. És la Clàudia Ferrer qui posa cos a tots els familiars, amb una mirada a voltes impura, a voltes brillant; com si escenifiqués amb exactitud allò que afirma el protagonista de Napalm al cor, de Pol Guasch: “el déu més fort i poderós són els altres quan et miren”. Juntes, la Maria i la Clàudia -que a vegades són la mateixa persona, o dues veus dins d’un mateix cos- ens conviden a albirar pel forat del pany diapositives vives color salmó on apareixen la mare, la germana i el pare. Caminen de puntetes sobre les notes de la guitarra, el piano i la veu del Carles Vidal, que embolcalla amb cura i sensibilitat la voràgine d’emocions que viu el públic.

La dramatúrgia és un riu nerviós que ens interpel·la amb un humor molt propi de la Maria. D’aquest que gairebé no fa gràcia. D’aquest humor tens que produeix semi rialles escantonades. De pòmuls sostinguts però celles arrufades. D’aquest humor funambulesc que trepitja la frontera divisòria entre els temes sobre els quals es pot fer broma dels que no. 

Anomalía y excepción és la història d’algú que cerca el perquè de la seva identitat enmig de personatges que apareixen i desapareixen. A la recerca dels petons bruts i dels draps perduts. De les ferides dansades i les cançons obertes. D’aquells contes que arriben al final abans d’hora, com si algú n’hagués arrancat un feix de pàgines. Una autoficció que, més enllà de fer malabars amb la realitat, el desig i la il·lusió, ens fa tornar a casa amb un interrogant sota el braç: cal saber perdonar?

Dolça Alcanyís
@dulcificada