Primera crítica de la Sasha Pradkhan

Cent dies i cent vides
Sala La Planeta / Temporada Alta, 12 de novembre de 2021

Parlar de l’exili, la guerra civil i la Segona Guerra Mundial és sempre tornar a parlar-ne. N’hem sentit a dir tantes coses que no seria estrany que se’ns formés una capa d’insensibilitat envers les barbàries que constitueixen, com qui se sap de memòria un seguit de batalles que li entren a examen. És feina dels dramaturgs redir les coses d’una manera nova que ens toqui i se’ns escoli cor endins per tenir ben present a quines tragèdies no volem tornar. A través de la figura de l’activista anarcosindicalista Frederica Montseny, i agafant com a punt de partida el seu relat autobiogràfic Cent dies de la vida d’una dona (Ed. Galba), Ferran Joanmiquel, director i dramaturg de l’obra, aconsegueix obrir-se pas per aquesta escletxa de la memòria històrica de cadascú. Posa sobre l’escenari el costat més humà i potser més convuls de la vida de Montseny, sempre amb l’exili i la guerra com a teló de fons. Amb una escenografia austera però justa, amb espai per a uns visuals poètics que l’acompanyen a la perfecció, Cent dies i cent vides és un viatge a través dels esdeveniments pels quals passa Frederica amb la seva família des que travessen la frontera del Pertús fins que han de tornar a fugir del feixisme, ja a França.

Sílvia Escuder, l’actriu que l’encarna —i única actriu en escena—, sosté la funció sencera amb una força que transmet de prop l’energia de mare-coratge de la Frederica Montseny que se’ns vol fer arribar. I tan de prop que ens arriba, quan a sobre es treballa des d’una sala pròxima com és La Planeta. Durant l’obra, la seva feina com a ministra lligada a la maternitat (l’evacuació dels nens russos, el primer projecte —aleshores no aprovat— de llei per un avortament legal a l’estat espanyol…) queda en segon pla quan es descobreix sent una mare com qualsevol altra que pateix pels seus fills, la Vida i en Germinal. I es descobreix també en la dicotomia de qui se sap fent servir uns privilegis polítics en contra dels seus ideals, però a favor de la supervivència.

«El meu dolor personal es dissol en l’oceà del dolor col·lectiu», la sentim a dir. Però és que és justament així, per mitjà del gota a gota dels dolors humans, «petits» i pròxims, que es crea la possibilitat real que els espectadors passem la frontera cap a entendre un dolor tan universal com és el de la guerra. 

Sasha Pradkhan
tw: @vullplorar / ig: @saixamu