LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)
Antic Teatre, 14 de gener de 2021
La nova obra de la companyia Hui Basa ens demana de tocar de peus a terra. De treure’ns les sabates i els mitjons i enfonsar els dits en el tou de terra que presideix l’escenari. I de parlar de les atrocitats que passen dia sí i dia també en el nostre planeta.
Se’ns proposa un dispositiu teatral relativament simple: un ritual que on enfrontar-nos amb la realitat i parlar d’aquelles pors –el món s’acaba– en una penombra intimista. A poc a poc, les interaccions entre les performers s’aniran recargolant per donar veu als morts i al futur que ha de venir –una escletxa d’esperança i un recordatori de què ens hi estem jugant, referent al futur del nostre planeta.
El decorat és ben simple i efectiu –terra i llums càlides escampades per la sala– i ens introdueix ben feliçment en el ritual. L’obra és esquitxada per moments ben lúcids, que s’insereixen com llavors d’un futur per explorar: els hipnòtics moviments de l’actriu i ballarina Alba Sáez formant un tot amb la terra i la veu i espai de l’arbre que neix – els éssers no-humans passen a ser personatges de ple dret. L’obra és un conjunt de pistes de com podríem explorar un teatre ecologista.
És refrescant i urgent que les obres que tractin aquesta temàtica prenguin un rol cada vegada més important en el nostre dia a dia. I aquest projecte d’Hui Basa obre aquest meló de manera clara i directa. L’obra segueix la línia creativa de teatre documental i experimental d’aquesta companyia, immergint-se en el tema de la crisi climàtica i apropant-la d’una manera més orgànica i directa que el teatre documental més tradicional.
La pregunta que em venia al cap, però, un cop acabada l’obra, és: a qui va dirigida aquesta obra? Algunes vegades el to recordava al del sermó, d’intentar convèncer als ja convençuts. Apel·lacions de caràcter personal i catastrofista obrien la peça –una decisió que potser discutiria. Com a espectadora, la sensació era que l’obra peca d’un optimisme gairebé naïf:
potser la gent no ho sap encara, no ha empatitzat encara de manera suficient. Crec que potser és aquest “encara” el que s’hauria de repensar.
Però, més enllà d’aquesta lectura, el que és innegable és que aquesta obra és un terreny fèrtil, ple de llavors d’un món que (esperem!) neixi aviat. Un món amb una cultura més conscient i coherent –per exemple el dossier de l’obra marca unes bones pràctiques que haurien de passar a ser el nou mínim pel que fa a estàndards ecològics.
M’agradaria veure aquest projecte seguir creixent, arrelant-se, qüestionant-se i escoltant el públic en el seu silenci. Potser buscar més endins de les pors que tots –humans i no-humans– compartim seria el camí a seguir.
Marta Duran
@mduranar