# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari
L’Antic Teatre, 4 de desembre de 2020
De la Juana Dolores, ja se n’ha parlat. Del seu premiat poemari, de la seva semblança amb altres creadores com ara l’Angélica Liddell, d’aquella famosa entrevista.
…i, tot i així, aquesta obra: una presentació, sublimació, hipòstasi del que ella és i vol ser com a artista. Un inici fort i superb. També valent, perquè exigeix als espectadors el compromís de voler sentir-la. Aquesta ressenya en proposa algunes vies d’entrada.
Primer de tot, un avís: la categoria d’obra de teatre no li escau gens i en genera falses expectatives. És una performance de ple dret, és part d’aquesta etiqueta de ‘noves dramatúrgies’ que fa servir des de fa tants anys i amb tanta cura l’Antic Teatre: passes valentes més enllà del teatre convencional, on la barreja de llenguatges artístics, estils, referents, llengües i cossos n’és el pa de cada dia. I aquesta peça de Juana Dolores n’és un gran i bell exemple.
Segon, és interessant llegir aquesta peça com si la Juana Dolores volgués presentar-se a nosaltres. Ens mira als ulls i se’ns despulla. Defineix i mostra en l’escenari una identitat precària, complexa, delicada. Vulnerable, horriblement vulnerable. I plena de ràbia, de dolor i de violència. Aquest seu cos –ben nu– va acumulant capes de significat que la travessen: des de les marques de pintura no assecada, les sabates de taló vermelles que la fan ensopegar una vegada i una altra, fins a les llàgrimes de cantar en karaoke a la Rocío Jurado. La Juana Dolores ens proposa metàfores fetes carn al llarg de la performance, que toquen temes des del desig sexual, fins a l’educació catòlica, la identitat xarnega i la construcció del propi jo.
Un aspecte que s’ha destacat en altres ressenyes és el tou de referents –culturals, marxistes, pop, cañís– que salpebren l’obra. Són un conjunt de coordenades, d’invitacions estimulants per al públic que ens permeten sentir-nos menys perduts quan assistim als planys, les joies, els crits i sospirs d’aquesta artista. L’acumulació de capes i de pistes que ens ofereix és ben lloable, tant pel diàleg productiu que estableixen amb els gests i moviments sobre l’escenari com per la mostra d’humor àcid de la Juana Dolores que ens brinda –que també és una joia de per sí.
En resum, aquesta obra de la Juana Dolores Romero Casanova és una valenta, superba, creativa, extenuant i agressivament vulnerable presentació. I un petit tast del que, espero amb candeletes, està per venir.
Marta Duran
@mduranar
