Los figurantes
Teatre Principal de Terrassa, 10 d’octubre de 2020
Hi havia una vegada una vídeo instal·lació titulada Los figurantes i produïda per Ça Marche. Això era i no era la sala dels miralls d’un castell. O un bosc d’arbres de fulles glaçades. Bé, potser era una cova d’un monstre plena d’ajudants petits. No, més aviat l’habitació d’un nadó decorada amb mòbils que aconseguien, amb l’hipnotisme, endormiscar-lo. Tant és, potser no era res d’això o ho era tot a la vegada. L’accés a la cambra es produïa a través d’un passadís sense cap referència lumínica. Es tractava d’un enfrontament amb el no-res? D’una aproximació al que és morir? O d’un regressus at uterum? El que era cert és que calia abandonar la lluminositat del món comú per veure-hi clar.
Al centre de la sala hi havia un trencadís de vidres que dansava suspès en l’aire, on s’hi projectaven les cares d’infants com a figures fantasmagòriques inquietants. Sentíem les seves veus relatant-nos contes inacabats, solapats, indesxifrables. Començaven utilitzant formules narratives pròpies dels contes populars, però ràpidament convertien la història en una digressió, com si mimetitzessin un somni, al marge de les coordenades lògiques de l’ordre i l’espai-temps. Es tracta també del que tot sovint fa la canalla quan juga: copiar comportaments dels adults per després filtrar-los amb la seva imaginació i desplegar una història inventada; emprar una forma de narrar poc contaminada per “la comunicació reglamentària”, combinant diversos temps verbals, sense fer pauses o fent-ne moltes, utilitzant juxtaposicions que converteixen les frases en inacabables concatenacions. Ens topem així, a Los figurantes, amb el nen/a no professional de l’ofici teatral que s’expressa de forma autèntica.
El conte popular clàssic que relata l’infant és per ell mateix, a la vegada, un vehicle de canalització del dolor que li genera el pas per les diferents etapes psíquiques, una al·legoria dels seus mons interns en desenvolupament. Però i pels adults, què ens aporta la fantasia? Són molts els pensadors que han subratllat la dimensió simbòlica de l’ésser humà (Freud, Jung, Durand, Cassirer…): necessitem els mites, les llegendes, les històries per controlar la contingència humana. Per projectar mons alternatius que qüestionin els dogmes. Per indagar en les nostres pors individuals i col·lectives. Potser per això Los figurantes, en la mateixa contemplació de l’obra artística, ens obliga a exercitar el pensament abstracte, la imaginació i la creativitat que tant capades han estat per una societat que ha divinitzat (paradoxalment) el logos.
Però malgrat tot això, cal recordar que la instal·lació es va pensar com una performance que a causa de la pandèmia no s’ha pogut dur a terme. Un fet que provoca dues situacions: que tinguem més ganes de veure tot el que ens pot aportar una peça com aquesta amb cossos en viu i en directe; i que tot el concepte, dins del marc d’un festival de teatre, quedi limitat a una passejada de 10 minuts. Així, vet aquí un gat, vet aquí un gos, el relat Los figurantes de seguida es fos. I això és tant veritat com que aquest mateix conte s’ha acabat.
Júlia Ferrer
@juulietju
