Eva contra Eva
Teatre Municipal de Girona, dijous 29 d’Octubre de 2020
Eva contra Eva es basa en el clàssic de cinema All about Eve, de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1950. En trets generals, tracta sobre el pas del temps i el traspàs generacional. L’obra és rescatada per la directora Sílvia Munt amb una adaptació fresca de Pau Miró.
L’argument és el fet que suposa fer-se gran i trobar un lloc, tant per la dona que ja té el seu tron com per la jove que el busca. Dues actrius, totes dues anomenades Eva, de generacions diferents, han d’interpretar a un mateix personatge. Aquestes dues visions, la defensiva i l’activa, xoquen en entendre la vida i la professió.
L’Emma Vilarasau, interpretant l’Eva més adulta, té una visió de mantenir el temps i la seva persona estàtica i immòbil, sense que el pas del temps i la seva professió quedi afectada. Com si es tractés d’una figura del Museu d’Història Natural, vol un cos permanent i atemporal. L’Emma es posa a la pell d’una Eva altiva i egòlatra però dependent i, sobretot, fràgil al pas del temps. És una actuació afinada però amb un cert grau d’exageració.
En aquesta competició per ser l’actriu principal de l’obra dins l’obra, se li suma l’actriu Nausicaa Bonnín. Dic se li suma perquè, si el títol és Eva contra Eva, es nota que l’Eva interpretada per la Nausicaa acaba en un segon pla. Sembla que es tracti de mostrar la joventut de la nostra generació, on la majoria de cops acabem en segon pla. En aquest tàndem, se li sumen actors correctes com l’Eduard Farelo, Andreu Benito i Marissa Josa.
L’obra és narrada en diversos espais temporals, fent-ne paral·lelismes amb la idea del pas del temps. La posada en escena, com l’obra, és un joc de miralls interessantíssim. Els miralls no són tan sols miralls sinó vídeos que mostren escenes des d’altres angles i altres moments.
Tot i això, l’obra cau en la seva pròpia critica sobre el traspàs generacional, que és el tema principal. Aquest no es dóna. La veu principal recau en la veu de l’Emma i l’altra queda totalment secundària. Temps era temps, quan els directors consagrats confiaven més pes als joves i no a persones amb experiència.
Victor Vázquez