Los figurantes
Festival TNT, 10 d’octubre de 2020

La cia. Ça Marche va presentar al TNT d’enguany la instal·lació Los figurantes. Si bé inicialment havia de ser una peça teatral, la pandèmia en va condicionar l’adaptació a instal·lació. De moment, el format actual s’apareix com una immersió a una imatge (monstruosa i absolutament real) de Diane Arbus.

Et diuen al final del passadís engega els cascos. Segueixes les indicacions i, enmig del silenci, avances per un passadís fosquíssim, mans endavant per no caure i, al final, obres les cortines, pesades. Engegues el so i sents, ja començat, un plor agut, insistent, fondíssim. I et trobes amb vidres penjant, grans, de formes diferents, al mig. Entre l’aranya d’un gran saló de castell i la viva imatge d’un malson. Perquè s’hi reflecteixen trossos de rostres de nens, en blanc i negre, als vidres, i segueix el plor desesperat. Un part. Un inici. Ara ja pots escoltar les històries que, xiuxiuejades, t’expliquen unes veus infantils. Hi ha tres canals, als auriculars, i per més que els vagis passant per tenir una idea global del que se t’explica, no pots arribar a sentir-ho tot perquè les veus venen i se’n van.

Los figurantes, com tota bona obra d’art, selecciona un espectador ideal: demana una contemplació molt activa, abocada. Per entreteixir les històries amb les imatges i crear un relat propi del que s’ha viscut. Per captar el conte com una forma d’activar realitats submergides, inconscients, i també d’explicar el món des del simbòlic, cosa que es revela perillosa. Per viure la fragmentació d’elements en joc (llum, imatge, veu, música) i acceptar el polsim que deixa a les mans, i que s’escapa. Per apreciar que les apropiacions dels nens de les històries infantils són sempre monstruoses. Tendríssimes en la forma i cruels en el contingut. Per acceptar entrar en una foto de Diane Arbus.

Roser Casamayor
@CasamayorRoser