Demà
Sala Beckett, 20 de febrer del 2020

Pensa en el final d’una relació, recorda tots els moments que heu viscut junts com si rebobinessis una pel·lícula. Possiblement veuràs alguns detalls que no vas veure, serà llavors quan començaràs a veure aquella persona com un desconegut i et faràs moltes preguntes, fins arribar a qüestionar-te què és el que realment sabem dels altres. Aquesta obra permet, a partir de la història de quatre personatges, arribar a aquesta qüestió. Una obra que expressa les inquietuds que tenen La Virgueria i els que han participat en aquest projecte com l’autora Helena Tornero, llinceciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona, escritora d’una vintena d’obres.

L’obra pot recordar a la pel·lícula de ciència-ficció La isla, ja que en totes dues es mostra la història d’uns personatges i les seves vides, les quals es veuen perfectes, ideals i en què tot està sota control. En realitat sota aquesta aparença s’amaga quelcom més profund i precisament és això el que comença a inquietar.

La projecció dels actors, Patrícia Bargalló, Guillem Gefaell, Isis Martín i Marc Rius, ajuda molt en tot moment per entendre el que succeeix. La intervenció de so, a càrrec de David Ribas, i la utilització en alguns moments de micròfons de diadema és interessant i pot recordar a presentacions de programes de televisió, a la veu distorsionada que apareix en alguna declaració d’Equipo de Investigación, o inclús sentir-se estar realment en una conferència. En alguns moments de l’obra no sembla que els personatges els hi afecti el què els diuen o el sentiment que diuen sentir no es veu reflectit ni el seu cos ni en el seu rostre.

A part dels actors, l’escenografia i la il·luminació també tenen papers molt importants en l’obra i es que la simplicitat de la primera, a càrrec de Paula González i Paula Font, i la presència i la variació de la segona durant tota l’obra, a càrrec de Rubén Taltavull, es complementen a la perfecció. A més a més, la posada en escena és bastant encertada perquè tot el públic pugui arribar a entendre l’obra i veure-la en bones condicions, només que cadascú té la seva perspectiva. No només em refereixo a l’experiència individual i els pensaments de cada espectador, sinó també a la seva posició entre el públic, ja que l’escenari està envoltat per butaques, a tres bandes, frontal i els laterals.

 En la totalitat de l’obra, es pot veure el gran control que es té d’aquesta per part de tot l’equip, especialment la il·luminació, el so i els actors, que mostren no només el seu treball, sinó també el gran esforç i dedicació d’un director amb bastant experiència com és Aleix Fauró, que ha dirigit obres com Medusa de Pablo Ley a partir de l’obra homònima de Ricardo Menéndez Salmón, Snorkel d’Albert Boronat i Arbres de Marc Artigau i Queralt, entre d’altres.

Els personatges busquen el control, l’ideal i la perfecció en algú altre, en el seu demà com a idea de futur i possiblement en ells mateixos, però no saben que això que busquen, ja ho han trobat gràcies a tots els que han donat vida aquest projecte.

Per tant, si no l’heu anat a veure encara teniu fins al 8 de març per fer-ho. Espero que us hagin vingut ganes de veure-la i de plantejar-vos preguntes.

Meritxell Baños
@_txelleaven_