InfanticidaSala Atrium, 29 de gener de 2020
Clara Peya i Caterina Albert són sinònims de talent amb consciència feminista. Víctimes del patriarcat com la Nela: una dona eternament maltractada que no pot portar la seva filla al món.
Poc després del crim ha d’explicar el que ha passat, amb tots els seus antecedents i, a poc a poc, embogeix. Els clarobscurs, els dubtes, les emocions i els sentiments més viscerals s’apoderen dels seus records recents i creen un discurs d’una brutalitat que esgarrifa i posa la pell de gallina a l’espectador.
Marc Rosich domina l’art de la paraula teixint versos cantats i parlats, fent que la lírica d’Albert s’entengui amb la melodia de Clara Peya. En un inici és complicat entrar-hi, sobretot si no saps què vas a veure, però de seguida et deixes portar. La idea de Peya, amb el seu segell inconfusible, passa pel filtre del Gerard Marsal, que hi aporta molta més electrònica i crea un espai sonor que et fa entrar en cadascun dels pensaments de la Nela. Marc Angelet, Laura Clos “Closca” i Felipe Cifuentes s’encarreguen de la freda posada en escena que combina amb l’espai sonor a la perfecció. I finalment Neus Pàmies. Després del seu pas per Projecte Ingenu i altres produccions musicals (on, sense saber-ho, l’he vist tres vegades) sorprèn amb un brillant treball interpretatiu que és una autèntica sorpresa. Cos i ànima, però sobretot veu, s’entreguen al servei del personatge, la delinqüent però, per damunt de tot, la víctima. Amb patiment i dolor defensa fins al final un monòleg en forma d’òpera que hauria de ser llargament aplaudit.
L’obra connecta amb La lleugeresa i altres cançons, on Aida Oset també protagonitzava un monòleg interior en forma de thriller. La mateixa fredor i el mateix punt de vista: una víctima que, per culpa d’un descuit, es converteix en culpable. És inevitable un record a Les Impuxibles (Limbo, AÜC: el so de les esquerdes) i els seus cants de lluita.
Escrita a finals del segle dinou no ha perdut actualitat, per desgràcia, i segueix sent un exemple de com la societat patriarcal oprimeix com una mola a milers de dones. Ressonarà dies, dins els nostres caps, l’escruixidor soroll de la mola, que et deixa devastat i absolutament colpit.
Martí Rossell@martirossellpelfort
