Les coses excepcionalsClub capítol, 28 de novembre de 2019

“Les coses excepcionals” és una d’aquelles petites perles
del nostre teatre que un recorda de tant en tant i encara somriu. Duresa,
tendresa i humor es mesclen en un equilibri natural que enganxa. Un en surt i
dubta, sap que s’ho ha passat bé, sap que ha rigut, però també s’emporta les
cares amargues de la vida en la mateixa mesura que la il·lusió i la esperança.

Des d’una posada en escena d’absoluts mínims Pau Roca s’encara a un públic amb una actuació per posar-se de peu en la que es negarà a alienar a ningú del que està passant a l’escenari, pocs es quedaran sense participar en algun moment. Personalment, i com a norma general, “participativa” no és precisament una descripció que a mi m’agradaria (un no està fet pels escenaris), però aquesta vegada sí. La facilitat, dinamisme i en algun moment ironia i dosis de mà esquerra amb la que es convida a participar en fan una experiència còmoda i que aconsegueix la implicació activa del públic.

Divertida, dinàmica i amb un text que podria ser molt dur però que es tracta amb molta honestedat i tendresa, jo diria que aquesta és una obra que val la pena recomanar. Pocs són els estats d’ànim o configuració de grups i edats als que els diria “aquesta potser no”.

Pocs dies queden per poder veure-la protagonitzada per Pau Roca, fins el 2 de febrer, Leticia Dolera serà l’encarregada de prendre-li el relleu. Personalment dubto de si tornar-hi a anar perquè em sembla que més que mai aquesta és una obra profundament marcada per l’actor, per la seva empatia i capacitat de gestionar l’escenari i el públic així que la curiositat em pot. Ja ho veurem, de moment, i com deia fa un moment, recomanar-la sense pèls a la llengua.

Quelot Martín@quelcom_