CúbitTeatre lliure, 12 de novembre de 2019

Si una imatge diu mes que mil paraules, una mirada en pot dir un milió. Josep Maria Miró i La Ruta 40 ens presenten una obra en la que la mirada és el mitjà perfecte perquè es desenvolupi una enrevessada història de secrets, misteris i males coincidències entre quatre persones. I la Sala Lliure de Barcelona és el millor espai que es podria demanar per veure a Anna Azcona, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla parlar amb la intimitat dels seus ulls, dos anys després de la seva estrena al festival Temporada Alta.

L’univers que se’ns presenta és, en teoria, senzill. Veiem un jardí i una habitació, amb una finestra on des de dins es pot veure l’exterior, però no viceversa. Aquests espais els omplen una dona escrivint un llibre de memòries sobre una fundació que va crear amb seu marit i el seu millor amic. Ara la dona rep l’ajuda del fill d’aquell amic i la visita sorpresa dels seus dos fills. Durant l’inici de l’obra, l’ambient s’omple de mirades penetrants i somriures falsos, traïcionats per la situació i carregant secrets plens de ràbia, records d’un passat llunyà i venjança, que es deixen veure entre gintònics i esmorzars al pati, i que es descarreguen un cop dins l’habitació, on poden quedar desapercebudes.

Josep Maria Miró torna a omplir l’escenari amb un aire perfumat de dubtes, i ens fa qüestionar el nostre comportament envers a altres i a nosaltres mateixos. “Per què haig de reaccionar així?” o el “Què em porta a actuar d’aquesta manera?” en un ambient tens i familiar. El dramaturg vigatà ens fa reflexionar amb cada paraula que escriu i transporta a l’escenari. No deixa respirar a l’espectador en cap moment i ens posa davant una història plena d’ambigüitat i preguntes sobre l’ésser humà i el nostre paper dins un espai social determinat, com ho és la intimitat de l’ambient familiar, però dissolt per un element perturbador extern que trenca els esquemes de cada  personatge. El públic és exposat externament a un caos controlat en el que cada persona habitant de l’escenari intenta bufar la metxa per evitar que exploti, però l’escalfor de les ràbies que es llencen de punta a punta del jardí fa que es torni a encendre fins que arribi a la pólvora.

Tota l’obra gira al voltant d’aquesta ambigüitat i separació, de com es mostren els dos costats d’una mateixa situació des de diferents punts de vista. La il·lusió que aquest escenari dividit en dos crea és la de l’interior d’una persona i el seu exterior, els seus sentiments i la seva façana. La finestra esdevé uns ulls que analitzen amb detall la realitat, però en molt poques ocasions algú pot arribar a desxifrar què passa a l’interior a no ser que conegui què o qui hi ha a dins. Els personatges riuen entre ells, es fan bromes, es llencen paraules d’afecte els uns als altres i expliquen records quan comparteixen temps junts al pati, però els diàlegs es tornen foscos i honestos un cop darrere la finestra. La separació entre com ens hem de comportar i com ens volem comportar amb els amics i la família, entre què és el que considerem correcte nosaltres mateixos i el que sacrifiquem per tal de fer allò que el món considera correcte. L’únic element que fa que els nostres pensaments en el nostre interior surtin a l’exterior sense cap mena de por és, precisament, amb les nostres dues finestres.

A mesura que es desenvolupa la història, les barreres entre l’interior i l’exterior es van esquerdant, i el públic va descobrint mica en mica el perquè de cada mirada i de cada indirecta que es dispara com un tret per tal de ferir de mort a qui l’ha de rebre. Aquesta barrera es trenca completament durant la penúltima escena, en què els quatre soldats quotidians es llencen granades de paraules per parelles, creant un panorama on dues converses succeeixen a la vegada i amb una precisió mil·limètrica, els actors no es trepitgen en cap moment. Parlant amb l’Alberto Díaz, comentava que precisament aquesta penúltima escena va ser la més dificultosa a nivell tècnic, que requereix d’un alt nivell de concentració, escolta i precisió entre els artistes, però que després d’estar treballant 8 anys junts duen a terme amb perfecció. 

Aquesta compenetració mutua també es veu entre l’elenc, enmig d’un ambient en què els actors semblen nostàlgics i còmodes tornant als seus papers després de l’estrena de l’obra el 2017. El seu domini amb els personatges i el seu creixement tant actoral com personal durant aquests 3 anys ha resultat en una posada en escena que fa olor a una reunió de vells amics i que vestien amb els seus millors virtuosismes.

En Díaz comentava:“El muntatge és el mateix, a gran trets. Però evidentment nosaltres ens hem fet grans, tot i que no massa, per poder seguint encarnant aquests personatges. I també hem madurat com a actors, cosa que li va bé a l’espectacle. Com a companyia, pensem que és important que una companyia independent com la nostra pugui mantenir cert repertori.”

Ja sigui per la vigència actual del text, per les magnífiques actuacions de tot l’elenc, l’atmosfera dins el Lliure o l’exploració de l’interior i l’exterior d’una família, d’un mateix i de la vida mateixa, la companyia La Ruta 40 ens regala un trencaclosques de Josep Maria Miró que només es pot resoldre si uneixes totes les peces amb perfecció i meticulositat. Si l’espectador aconsegueix ajuntar cada frase, paraula i gest, acabarà amb un mosaic perfecte que es pot encolar i penjar a la paret per tenir-hi un record impactant però satisfactori.

Alex Locubiche@SOPAPOMAN