RitaSala Beckett, 2 d’octubre de 2019

Rita, que trobarem a la sala de baix de la Sala Beckett fins el 17 de novembre, prèviament estrenada als Terrats en Cultura 2019, és indubtablement una obra sobre la família. Sobre els germans, la relació entre ells, la relació de cadascun amb la seva mare i sobretot, sobre l’acceptació (o en aquest cas la no acceptació) de la mort.

El Toni i la Júlia són dos germans que es troben en moments personals bastant complicats. La seva mare, la Rita, fa temps que a causa de l’Alzheimer es troba en estat vegetatiu en una residència. Tot i ser germans tan propers, cadascun té la seva visió i opinió sobre la seva mare i la situació en la que es troba. La història es complicarà quan la gossa del Toni (que també es diu Rita) té un accident i el veterinari l’aconsella sacrificar-la. En aquest moment s’obrirà un debat sobre la situació d’ambdues Rites. Com podem tenir tan clar el que s’ha de fer amb un animal, però ens és tan complicat decidir quan es tracta d’un ésser estimat?

Ens trobem davant d’una direcció i un text de Marta Buchaca, que aconsegueix l’equilibri entre l’humor i el drama. En un moment estàs rient i sense adonar-te, estàs a punt d’emocionar-te. Em va semblar un text molt dinàmic i lleuger. Amb un estil fresc i molt col·loquial i natural, que agafa un ritme frenètic i picat en els moments necessaris i es pren el seu temps en escenes més dramàtiques. Per posar-li alguna pega, en aquestes escenes més dramàtiques vaig trobar un punt massa sentimentalista, com si s’hagués exprimit una mica de més el dramatisme de l’escena (especialment en els monòlegs de la Júlia). Tot i així, estaven molt ben executades.

En quant a les interpretacions de David Bagés i Anna Moliner, em van semblar molt bones. Des d’un inici es crea la relació entre els germans, i es veu la complicitat i compenetració entre tots dos actors. Mantenen en tot moment aquest to àgil i picat que marca el text, sense perdre versemblança. Unes interpretacions amb capes, que passen per tons i colors diferents, que dibuixen perfectament els personatges i arriben a l’espectador tant en els moments còmics com en els dramàtics.

L’escenografia de Sebastià Brossa, és molt senzilla i funciona molt bé. Des de l’inici t’introdueixes en les golfes d’aquesta casa. Et transporta al passat i a moments determinats, a partir d’objectes, que tots podríem reconèixer perfectament a les golfes dels nostres pares o avis. Uns objectes que pertanyen a la directora en la vida real, que va voler introduir en l’escenografia per donar autenticitat al seu relat. Tot i així, crec que es podria haver jugat més amb aquesta escenografia, donada la seva senzillesa.

La pega
principal que li veig a la obra, per mi són les transicions entre escena i
escena. Molt simples, amb una música (que juntament amb el paper hipocondríac
del Toni, recorda a una pel·lícula de Woody Allen) que acaba fent-se repetitiva
i desconnecta una mica a l’espectador.

En quant a la temàtica, em sembla molt encertat i necessari aquest debat sobre la mort. L’autora declara que no era la seva intenció parlar de l’eutanàsia per se (ja que aquesta inclouria la voluntat de la persona en qüestió i en el cas de la Rita, en estat vegetatiu, són els seus fills els que decideixen per ella) però sí obrir la porta a un tema que sembla tabú i començar una discussió, que continua un cop acabada l’obra i t’emportes cap a casa. Realment si ens trobéssim en aquesta situació què faríem nosaltres? Jo encara no tinc la resposta.

En definitiva, ens trobem davant d’una obra senzilla, sense grans pretensions, però que el que fa, ho fa molt bé. Una obra entretinguda, que deixa bon sabor de boca, i que alhora et fa reflexionar sobre un tema tan complex com és la mort.

Paula Castillo@paulacasstillo4