Un grup de joves amants dels musicals acompanyen un públic igual d’admirador i coneixedor d’aquest estil teatral en un enorme espai pel qual s’ha invertit especialment per donar cabuda a aquest tipus de troballes. Així neix i creix Broadway a cappella, per interpretar diversos medleys amb referències obligatòries del somni musical americà. Amb un equip sonor extraordinari que permet un so completament net i equilibrat en tot moment, juntament amb un repertori d’arranjaments tant encertats com exigents, malgrat que l’estratègia de ritmes i llengües emprades pugui estar aparentment poc justificada.

L’equip d’intèrprets gaudeix de cada funció extasiant i la majoria del grup deixen entreveure una complicitat sinèrgica. La suma de cada veu, sobretot alguns timbres especialment singulars doten el conjunt de brillantor. La peça aposta per combinar elements que a vegades complementen i a vegades tapen allò realment virtuós, la interpretació musical. Si bé al final de l’espectacle l’emoció d’algunes cantants els dona el marge per deixar anar al volum, el recorregut de muntanya russa de Broadway a cappella s’esforça per minorar al màxim l’esgarip i deixar pas a veus empastades que permeten assaborir l’harmonia. D’aquesta manera, deixen al lliure arbitri de l’espectador escollir si s’emociona més o menys.

Mereixen una digna menció al baix i el beatboxer, els qui perillosament determinen la qualitat d’un grup a cappella, i en aquest cas són peces clau. No només porten el ritme, sinó que s’adeqüen a les exigències de la dansa i fins i tot aprofiten la seva prodigiositat per acompanyar de gràcia un espectacle eminentment emotiu. El muntatge podria ser més àgil, però segurament sense les pauses que sembla que marquin parets feixugues l’equip artístic moriria ofegat i l’espectacle perdria passió. Broadway a cappella és, doncs, un recull de talents d’aquí i d’allà, de velles i noves cares totes amb esperit jove que aguanten, a pesos diferents, l’esperit d’excel·lència de l’espectacle coral. L’esforç, sense dubte, es fa més que evident.

Judit Martínez Gili
@CritCultural