Belgian Rules / Belgium Rules
Teatre Lliure de Montjuïc, 20 de juliol de 2018
Jan Fabre, que va ser fa poc a Espanya amb el seu macroespectacle Mount Olympus, de vint-i-quatre hores de durada, arriba al Grec Festival de Barcelona amb Belgian Rules / Belgium Rules, una peça de durada més reduïda (només quatre hores, i sense entreacte) que és alhora un homenatge i una sàtira mordaç del seu país, Bèlgica.
Fabre pinta una Bèlgica surrealista fins a l’excés, alegre i pintoresca, però també plena de punts foscos i de doble moralitat. L’ambigüitat entre la paròdia i l’orgull nacional (ni que sigui pel fet que el seu país és el més friqui del món) és constant des de la primera escena, un fantàstic monòleg en què un borratxo (estel·lar Andrew James Van Ostade, que és també autor d’algunes de les peces musicals de l’obra), sol a l’escenari, ens presenta la seva pàtria: Bèlgica. Acte seguit, comença el viatge, que ens portarà (si ens deixem portar) a conèixer les absurditats i contradiccions d’aquest país i, per extensió, les absurditats i contradiccions de la humanitat sencera.
El viatge que ens convida a fer Belgian Rules és llarg i intens. Molts hauran d’abandonar la sala, ni que sigui per anar a fer un riu. Jo no ho vaig fer. Perquè penso que l’espectacle guanya sense pauses, que potser tallarien el flux energètic de l’obra. Hi ha moments divertidíssims (cada cop que apareixen els coloms, símbol de la columbofília belga, i els eriçons, al·legoria del comportament retret belga), moments més teòrics i espessos (protagonitzats pel text de Johan de Boose), moments festius (cada cop que surten a escena els personatges dels carnavals i les festes belgues), moments de pell de gallina (l’episodi que tracta de l’ús del gas mostassa a Ieper durant la Segona Guerra Mundial, en què un colom toca sol la trompeta envoltat de boira mentre un esquelet porta un carro ple de cadàvers), moments d’esgotament físic total (en què els artistes es fatiguen mentre repassen les normes més absurdes que té o podria tenir Bèlgica), moments de gran bellesa plàstica (com el que imita el quadre El matrimoni Arnolfini, del pintor flamenc Jan van Eyck) i, sobretot, moments inclassificables (queda gravat a la retina el pintor belga René Magritte dret amb el seu clàssic paraigua mentre una dona, simulant la pluja, pixa al llindar de l’escenari – devia esquitxar la primera fila?).
L’encert està en que, malgrat que algunes parts poden semblar més interessants i d’altres, absolutament prescindibles, Fabre sap oxigenar l’espectacle combinant tots aquests moments de tal manera que el nostre cervell no se sobresaturi i pugui esponjar tot el que li cal en quatre hores sense acabar en un col·lapse.
Amb tot, es tracta d’un retrat antinacionalista, o més aviat contranacionalista, d’un país regit per la contradicció, que mai s’ha volgut ficar en una guerra, però que és líder en la venda d’armament; un país en què hi ha un munt de lleis, però en el qual pots fer el que vulguis mentre no et vegi ningú (n’és una prova el gran protagonisme que hi té l’evasió fiscal); un país dominat per la incertesa, que té el rècord d’haver estat 541 dies sense govern, superant de lluny els 315 dies d’Espanya. De fet, en resum, un país que no és gaire més absurd que el nostre. A Twitter, just després de l’estrena, es comentava que potser caldria fer el nostre propi “Catalan Rules”; ves a saber qui s’atreviria a fer-lo i en quines condicions. Segur que donaria molt de joc, però segurament costaria fer-lo amb un estil tan personal i carismàtic com ho és el del creador belga Jan Fabre.
Nil Martín
@Nil_ml