Pool (no water)
Sala Beckett, 24 de març de 2018
A la sala Beckett, Íntims Produccions i el col·lectiu VVAA ens ensenyen que només cal una piscina per nadar en l’èxit artístic o ofegar-se en l’enveja, el dolor i l’oblit més punyents. Ja des dels primers compassos l’espectador sembla flotar en una espècie de líquid amniòtic acompanyat per la dolça veu d’Isaac Baró, que juntament amb una escenografia immersiva, ens invita a ser testimonis d’aquesta història d’oblits i enveges.
Nadant en aquesta placenta, els actors començaran a teixir una narració sobre l’èxit i el fracàs, o millor, sobre com se suposa que hem de viure o sentir aquestes situacions; tot això amb l’ajut d’una posada en escena d’allò més agressiva –amb llums delirants, focs d’artifici i escenes rocambolesques, escatològiques, una exacerbació de les emocions compartides. Sentir, el ser o el no-res –que diria Sartre-, aquesta espècie d’existencialisme que ho ha d’impregnar tot, els extrems i el dolor alimentat des del secret, des de la enveja compartida. Explosions constants, escenes que interpel·len a l’espectador de tu a tu, un brindis final per tot el que s’ha viscut.
No és tant important el context –la colla d’artistes que es reuneixen, que persisteixen malgrat tot, que recorden un passat comú i que han viscut com tants d’altres-sinó el perquè aquestes persones són capaces de sentir el que senten. Què se suposa que ha de sentir una persona davant d’una situació concreta? Camus reflexionaria al respecte, cal sempre sentir pena quan se suposa que s’ha de sentir pena? Quines eines tenim per enfrontar-nos a l’èxit, propi o aliè, que sembla la meta de qualsevol vida però que la majoria no podem aconseguir i, per contra, hem de viure com d’altres l’aconsegueixen?
A Pool (no water) se’ns invita a reflexionar sobre l’èxit i el fracàs, sobre les enveges humanes i com aquestes es manifesten, com van mutant i com van construint-nos com a persones, com ens poden arribar a robar l’empatia per, finalment, prometre’ns una última guspira de vida.
Bertran Salvador
